17/09/2016

Condemnes pactades

2 min

L’intent de l’expresident balear Jaume Matas de negociar amb la fiscalia un acord que li permeti evitar la presó en alguns dels judicis que té pendents a canvi de reconèixer la seva culpabilitat torna a posar d’actualitat una qüestió sobre la qual es passa molt de puntetes. ¿Aquests pactes són compatibles amb els principis que fonamenten la justícia?

Dies enrere Demetrio Carceller pare i fill, autors d’un dels més grans fraus fiscals que han arribat a la justícia espanyola, van fer un pacte amb la Fiscalia Anticorrupció per evitar la presó a canvi del pagament d’una multa de 92,37 milions d’euros. I això malgrat que l’acusació havia arribat a sol·licitar 48 anys de presó per al pare i 14 per al fill. ¿S’ha d’assumir que qui té diners -i sobretot si en té molts- surt amb posició d’avantatge davant la justícia?

Sé perfectament que aquest tipus d’acords són moneda comuna en llocs com els Estats Units, i que en els últims anys s’han fet habituals en la pràctica judicial espanyola. He sentit arguments a favor, sempre de caràcter pràctic: alleugereixen la càrrega dels jutges, asseguren la recuperació del diner defraudat, contribueixen a no augmentar la població penal, permeten el pronunciament de culpabilitat que en judicis d’aquesta complexitat la fiscalia no sempre està segura d’obtenir. No desitjo a ningú que vagi a la presó, em sembla una fórmula molt primitiva de càstig. Però la credibilitat de la justícia es basa en la imparcialitat de les sentències i la igualtat en el tracte.

Canviar penes per diners em sembla que condueix a una justícia de doble velocitat: per als rics i poderosos i per a tots els altres. I confirma la sospita que, en el fons, la presó és per a determinats sectors socials. A la Facultat de Dret em van ensenyar que el delicte és una agressió a la societat i que aquesta no pot renunciar a la seva reparació. Sembla que no val per a tothom. Deu ser antic.

stats