Publicitat
Publicitat

Corrupció: no tots els casos són iguals

1 . LEGAL I MORAL. Un tecnicisme legal -entendre que la Federació de Municipis és una entitat privada encara que rebi fons públics- ha portat l’Audiència de Barcelona a arxivar la causa per les dietes que percebien els alcaldes, que segons la fiscalia encobrien sobresous il·legals (la Fiscalia Anticorrupció ho recorrerà al Suprem). Crec que és una bona oportunitat per reflexionar sobre l’ús mediàtic i polític de la corrupció.

Amb raó, la societat és hipersensible a les qüestions de corrupció que inunden les institucions. Quan van esclatar els primers casos semblava que es tractava de fets aïllats que es podien atribuir al percentatge de persones que es comporten indegudament en qualsevol àmbit social. Després el focus es va anar posant en el finançament dels partits, que, escassament regulat durant molts anys amb la complicitat de tots ells, va ser un descontrol absolut. Quan s’hi va començar a posar ordre, almenys formalment, les irregularitats van continuar. I des de fa uns quants anys ha anat emergint la corrupció estructural: sistemes organitzats ja no només per finançar els partits sinó per enriquir-se personalment a l’entorn de les institucions i amb complicitats en el seu si, és a dir, Bárcenas, Gürtel, EROs, cursos de formació, cas Pujol i un llarg etcètera. Si hi afegim l’exhibició de promiscuïtat entre política i diners que ens va proporcionar la crisi de les caixes, no és estrany que s’hagi imposat en la societat la idea de la corrupció generalitzada.

La desconfiança de la ciutadania en governants o dirigents de partits que no sempre han entomat les responsabilitats polítiques que els corresponien fa que es reaccioni amb suspicàcia. I que les raons tècniques de la justícia s’interpretin com una manifestació més dels tripijocs entre poders. Per això crec que paga la pena recordar algunes qüestions elementals. Primer: la llei no és la moral. La llei determina el que és legal, però una cosa legal pot ser immoral i una cosa moral pot ser il·legal. Per tant, hem de separar els judicis de legalitat dels de moralitat i dels polítics. Una cosa perfectament legal ens pot semblar inacceptable políticament: que no tingui sanció judicial no vol dir que no pugui tenir reprovació política. Segon: en aquest debat és molt important no perdre el sentit de les proporcions, que es tradueix en una perillosa desjerarquització dels casos, com si tots fossin iguals. Una confusió que òbviament només beneficia els assumptes de més gravetat, perquè acaba posant en el mateix pla un frau de milions d’euros i una irregularitat dubtosa d’algunes desenes de milers. Tercer: la corrupció, en una societat democràtica, està exposada a les lleis de la comunicació. I això sovint genera desproporció en l’impacte dels fets. Exemple: hi ha hagut estafes molt més greus que la de les targetes black però, en canvi, poques han irritat tant l’opinió pública: la impunitat i la misèria moral eren flagrants.

Cadascú tindrà el seu judici sobre el cas de les dietes de la FMC. L’Audiència les declara legals. I sembla difícil veure-hi un cas de corrupció. Com a màxim podríem entrar en el terreny dels dubtes sobre l’oportunitat d’aquests pagaments, però lluny de les condicions doloses que suposa una acusació penal.

2 . SORPRESA. Francesc ha celebrat el seus primers dos anys com a Papa amb una sorprenent insinuació: “El meu papat serà curt”. ¿Cal entendre que Francesc tira la tovallola abans que les promeses que han il·lusionat molts cristians comencin a concretar-se en reformes concretes? ¿Pot ser que, com el seu antecessor, ja comenci a sentir la pressió dels inefables poders curials disposats a no cedir un mil·límetre? Uns canvis de l’envergadura que Francesc proposa només es poden fer amb temps i tenacitat. ¿S’ha espantat en intentar passar de les paraules als fets (sobretot els que tenien a veure amb els diners)? ¿O era pura retòrica, pura imatge per rentar la cara sense canviar res?

PUBLICITAT
PUBLICITAT