Publicitat
Publicitat

Esgotament

“Trenta-cinc anys fent de polític per acabar sent recordat per haver ballat en campanya”. Una frase així, en una formulació una mica més impúdica, s’atribueix a Miquel Iceta. L’èxit viral dels seus balls li ha permès presentar com un èxit una pèrdua de quatre escons. Van aportar una certa distensió en una campanya inacabable, polaritzada i agra, que tenia el personal esgotat.

En els sectors menys militants hi ha cansament. Fa molts anys que la política està molt tensionada. I s’agraeix la desdramatització. S’abusa de les fites històriques (si ho són haurien de ser rares, no n’hi pot haver una cada any) i del clímax del moment decisiu, a l’estil del vot de la teva vida. I quan passa el dia i tot segueix sent bastant semblant i la realitat fa emergir rugositats que frenen les presses, es deixen sentir senyals de fatiga i frustració. No es pot tenir massa temps una societat amb l’adrenalina de la imminent arribada a la meta, perquè després ve el cansament i la decepció.

Hem passat una altra fita i seguim en situació d’excepció, embrancats en un debat sobre la formació de govern que evidencia serioses limitacions. Veure la caverna mediàtica cantant les excel·lències i la coherència de l’anticapitalista CUP és patètic, però sentir veus independentistes pressionant-la, en nom dels valors superiors de la pàtria, perquè incompleixi la promesa que més vots li va donar, tampoc és exemplar. Poca confiança deu haver-hi en les pròpies forces si tot plegat ha de dependre de la sort d’un sol home. A alguns només els interessa la independència si la fan els seus. Els propers mesos es pot arribar a situacions extremes, perquè la lluita pel poder a Espanya caurà sobre nosaltres. Però seria sa adequar les expectatives a la realitat, generar una governança que faci que la ciutadania se senti reconeguda en els seus problemes quotidians, i crear espais de distensió perquè no guanyi l’ofec i les ganes de girar full. I per evitar que qualli el discurs performatiu de la fractura de Catalunya. La independència necessita molta gent i no només dels que la viuen com una qüestió de vida o mort.