Publicitat
Publicitat

Esport, política, corrupció

1. Ridícul. No hi ha ridícul més gran que la pretensió de posar portes al camp. La “comissió nacional contra la violència en els espectacles esportius”, que depèn del ministeri d’Educació, ha fet públiques les seves sancions per la xiulada a l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei. Un joc dels disbarats, que sanciona organitzacions socials i institucions esportives amb uns barems perfectament arbitraris. Una vegada més es restringeix l’exercici de la llibertat d’expressió en el món de l’esport. Així a Espanya com a Europa, on la UEFA sanciona el Barça per les estelades de la final de la Champions. L’estadi com un espai de suspensió de drets individuals. Es pot sortir al carrer amb una estelada, però no es pot portar a un camp de futbol.

L’esport no es aliè a la realitat social, que també s’expressa a través seu. Les mesures antiviolència van ser justificades inicialment pels casos de racisme i xenofòbia. Hi ha una perillosa tendència dels que manen a prohibir la paraula abans que perseguir els fets violents reals i concrets. I quan es prohibeix parlar se sap on es comença però no on s’acaba. De mica en mica s’ha estès allà on no havia d’haver arribat mai: la conflictivitat política democràtica. Els governs busquen la complicitat amb un esport com el futbol, que els resulta de gran utilitat. Els estadis són vertaders vomitoris per treure violència de la societat, sublimant-la a la grada. I aquest servei per als governs no té preu. Ara vivim temps de contestació dels símbols del règim vigent: xiulades a l’himne i estelades. I el govern utilitza l’esport per sancionar com a incitació a la violència conductes perfectament pacífiques, establint el principi que hi ha himnes i banderes que ofenen per naturalesa i d’altres que no. En tot cas, prohibir la protesta és una política antidemocràtica i absurda des del punt de vista dels resultats. ¿Algú creu seriosament que aquestes sancions evitaran la pròxima xiulada? Al contrari, serà més sorollosa, i la sensació d’ofensa que la provoca, més gran. No es pot silenciar cent mil persones.

Aquestes actuacions es justifiquen sempre a partir d’un dels tòpics més estúpids que s’han anat acceptant universalment: el que diu que l’esport és i ha de ser aliè a la política. Què fan, doncs, caps d’estat i polítics diversos a les llotges dels estadis aclamant els seus? Què fan les banderes nacionals presidint desfilades d’esportistes i partits? El mite de l’apoliticisme de l’esport és profundament polític i reaccionari. Permet que els seus dirigents s’agenollin davant dels pitjors dictadors i aconsegueixin tot tipus de prebendes, permet que s’hagin passat anys esquivant la llei. Alguns encara tenim la imatge de la mirada metàl·lica del criminal general Videla presidint el Campionat del Món de l’Argentina (i és només un exemple). El futbol és política de dalt a baix, començant per la seva funció social, seguint per l’ús que els estats en fan i acabant per la pretensió dels seus organismes de situar-se per sobre del bé i del mal, és a dir, en la impunitat. I aquestes sancions són pura hipocresia.

2. Sufocats. Estem “indignats i avergonyits”, aquesta ha estat la resposta de Pablo Casado, líder de “ la alegre muchachada” que ara fa de portaveu del PP, davant de les noves revelacions del cas Púnica, una de tantes trames de corrupció que operaven a l’àrea de rodalies de la dreta. Casado ja pot anar esquinçant-se les vestidures, que ningú pot prendre’s seriosament el seu partit en matèria de lluita contra la corrupció. Bárcenas, Gürtel i la Púnica serien suficients per parlar de corrupció estructural, però hi ha molt més, començant per una gestió dels seus diners que ha estat sota sospita des del primer dia.

Ningú es pot creure que els dirigents del PP ni tan sols sospitessin d’aquest munt d’irregularitats. Van tenir una oportunitat de fer net quan va esclatar el cas Bárcenas. Aquest forat negre en les finances del PP, en qualsevol país amb tradició democràtica, hauria provocat l’assumpció de responsabilitats polítiques al més alt nivell. Mariano Rajoy, president del partit i amic del tresorer, havia de dimitir. No va tenir el coratge de fer-ho. Es va salvar ell, però va marcar el PP amb un pecat original del qual no es lliurarà mai.

Tot discurs d’aquest partit contra la corrupció serà pur “bla, bla, bla” mentre Rajoy segueixi en el càrrec. I si els ciutadans no ho tenen en compte a l’hora de votar haurem d’entendre que accepten resignadament la corrupció com un vici estructural del sistema.