Publicitat
Publicitat

Exigència i cinisme

1 . SÍMPTOMES. El nou esport polític és tirar contra Podem. És cert que incomoda molta gent i en moltes direccions. És un intrús que ha vingut a introduir incerteses en un univers polític que alguns creien tenir molt apamat, just quan ha començat a fallar el sistema que feia que, quan el PSOE baixava, el PP pujava, i viceversa. Això garantia una alternança que, encara que carregada de soroll i de males maneres, sempre es produïa dins d’un ordre i sense inquietar gens ni mica els poders no polítics. És una discussió gairebé bizantina si el bipartidisme està en crisi o si la seva crisi és simplement una conseqüència del defalliment del PSOE. És evident que un sistema a dos es trenca si un dels dos socis decau. Però la novetat principal, que el PP no vol veure, com ha escrit Lluís Orriols, és que “la desafecció política i la preocupació per la corrupció s’han instal·lat entre l’electorat de la dreta a uns nivells anàlegs als de l’esquerra”. L’electorat conservador també en comença a estar fart.

Podem fa nosa. Els poders econòmics diuen que porta incertesa i tot el que sigui incertesa és dolent per a l’economia. No és un argument descriptiu, és estrictament ideològic, per fer assumir al personal que els canvis que ells no controlin sempre són perillosos. En l’àmbit polític, PP i PSOE hi veuen la premonició de la fi del seu monopoli. I la irrupció de Ciutadans, afavorida des dels poders fàctics per apuntalar la dreta, ha augmentat els neguits en el PP. El PSOE sent el dolor de la queixalada de Podem i Esquerra Unida veu el seu nínxol directament assaltat. A Catalunya la inquietud no es nota tant, perquè Podem hi va entrant més a poc a poc, perquè els moviments socials hi tenen formes genuïnes d’expressió política, perquè el sistema de partits s’hi va pluralitzar fa molts anys, i tothom ho ha hagut d’assumir. Però el fet és que hi ha molta gent dedicada a buscar les pessigolles a Podem. Naturalment, paguen el peatge del moralista, que predica i promet el bé enfront dels altres, la casta, el mal. Tothom riu per sota el nas quan es descobreix un capellà amb una puta. El que fa l’opció de portaveu del bé s’exposa, perquè els pecadors només esperen trobar-lo en falta. Però la veritat és que si els altres partits polítics haguessin sigut tan exigents amb els seus adversaris de sempre com són ara amb Podem, no parlaríem de desafecció. Podem no hauria trobat un espai ni unes raons per existir. Per molt que critiquin Podem, els responsables del que està passant són els que han abusat del poder durant tants anys. Podem és símptoma, no causa.

2 . RESULTATS. El ministre alemany Schäuble va dir que el seu Parlament havia aprovat l’acord amb Grècia per responsabilitat, malgrat el descontentamentdels ciutadans. Una advertència als grecs: no hi haurà més concessions. Des de Brussel·les i des dels governs més incondicionals als designis d’Alemanya, el pacte va ser presentat com una claudicació de Syriza en tota regla. No deu ser tan clar si l’opinió alemanya -i en especial el seu diari més popular- hi estan radicalment en contra. En tot cas, és obvi que, des de l’entrada de Syriza en escena, l’austeritat ha deixat de ser l’horitzó insuperable del nostre temps. Si el que alguns governants europeus -Rajoy entre ells- ens volen dir és que no es pot canviar la política econòmica a través d’eleccions, potser seria millor declarar les eleccions irrellevants i donar la democràcia per acomiadada.

Quan va caure el Mur de Berlín, semblava que el model democràtic occidental s’imposaria arreu del món. Ara el que triomfa és el despotisme asiàtic en les seves diverses variants. ¿És Singapur el futur que ens espera? “A Singapur només ens fixem en els resultats”, deia Chan Heng Chee, que va ser ambaixadora a Washington. També ho deien els nois de Chicago en el Xile de Pinochet.

PUBLICITAT
PUBLICITAT