Futur i passat

1 . JOVES. Quan els caps de setmana repasso la premsa estrangera, sempre em faig la mateixa reflexió: per què eludim debatre l’agenda que predomina al món? Heus aquí algunes preguntes que configuraran el temps que ve i que aquí oblidem sovint perquè ens mirem massa a nosaltres mateixos. Per què l’economia digital no porta valor afegit i se li resisteix el creixement? Com podem anar a un model productiu més equilibrat en què els resultats empresarials i el rendiment del capital no siguin l’únic criteri? Fins on poden arribar els nivells de desigualtat al Primer Món sense que la democràcia evolucioni cap a l’autoritarisme, si no és que ja ho està fent? Com evitarem que el ciutadà quedi inevitablement reduït a la unidimensional condició d’ homo economicus? I com hem d’afrontar el canvi generacional? Aquesta qüestió és especialment punyent aquí, amb un 53% d’atur juvenil i 31 anys com a edat mitjana d’emancipació. I ningú en parla. Els pocs que poden se’n van. Altres, malviuen. I molts es veuen encadenats als pares, amb unes relacions familiars absolutament perverses, que fan creure als grans que tenen un poder que ja no els pertoca i que encadena patològicament els joves. Anul·lar una generació equival a anul·lar el futur. I, precisament, si tenim les nostres societats encallades és perquè s’ha fet caure un teló davant del futur, és a dir, s’ha renunciat a l’expectativa de l’emancipació personal i col·lectiva. La cortina que ens separa del futur només la poden esquinçar els joves. Són ells els que ens poden retornar la idea de progrés, que no és només creixement i consum.

2 . HISPANS. No deixa de ser singular un país com Espanya, que té una Festa Nacional de data variable i que té un himne nacional sense lletra, és a dir, que no es pot cantar. Podria semblar que estem parlant d’una nació postmoderna, si no fos que tots sabem de què va el poder castellà que la configura. En tot cas, són expressions d’una realitat històrica: a la nació espanyola sempre li han quedat caps per lligar. I per això els símbols no funcionen del tot. Per als que encara es neguen a acceptar-ho, dilluns, a la tribuna d’autoritats de la desfilada militar del Paseo de la Castellana, hi havia tres cadires blanques buides, les que corresponien als presidents de tres comunitats autònomes: Catalunya, Euskadi i Navarra.

En el seu trànsit pel calendari, aquesta Festa Nacional recau ara en el 12 d’octubre, Fiesta de la Hispanidad o de la Raza, en època franquista. I el president Rajoy va aprofitar la coincidència per fer una de les seves característiques fugides d’estudi: l’apologia de la Hispanidad. “Som els hispans d’Europa”, proclamava en un article a El País, carregat de tòpics i d’un paternalisme sulfurant. Podria sorprendre aquesta sobtada passió llatinoamericana en el president que més ha descuidat aquell continent en la seva política internacional. Però Rajoy sempre és previsible. Quan milers de persones arriben a Europa provinents de l’Est, fugint de la guerra i la persecució, l’apologia dels hispans, que “comparteixen amb nosaltres un projecte de vida en comú que se’n diu Espanya”, és un subtil retorn al principi aznarista de prioritzar els immigrants catòlics i que parlin castellà. Al mateix temps, l’apel·lació a la Hispanidad li permet una vegada més passar de puntetes sobre les esquerdes del mapa que a ell li toca governar. És l’estil Rajoy: no afrontar mai de cara els problemes que l’incomoden.

Comparteixo moltes de les crítiques als nacionalismes, que és una passió que se m’escapa. Però el 12-O confirma el que ja sabíem: el que distingeix un nacionalisme d’un altre es tenir estat o no tenir-ne. El nacionalisme que té estat és la cosa més natural del món (i els intel·lectuals que fan bandera de la crítica al nacionalisme fins i tot arriben a negar que ho sigui); el que no té estat és una terrible i perillosa amenaça a la convivència, la democràcia i no sé quantes coses més. No és coneixement. És el poder de convicció del que té la força.