Inacció

En expressió de l’antropòleg francès Pascal Picq, “l’alternança en la inacció” seria la causa que els règims bipartidistes de postguerra hagin “gripat”, cosa que ha provocat les expressions de malestar que han trasbalsat la política europea i americana. La inoperància s’ha traduït en incapacitat no només de donar resposta als nous problemes d’unes societats en canvi accelerat, sinó fins i tot de diagnosticar-los i de detectar les conseqüències de la seva deixadesa. I de cop els vells partits han hagut d’assistir, perplexos, a la fuga d’uns ciutadans -reduïts per ells a l’estricta categoria d’electors- que creien tenir perfectament enquadrats i captius. El desconcert ha estat tan gran que, com a resposta, només han estat capaços de generar un llenguatge desqualificatiu (populisme i postveritat).

I així, de cop, ens trobem en una inquietant cruïlla: l’esgotament d’un tipus de política s’ha fet palès, però no es veuen per enlloc els senyals d’una renovació efectiva. Amb l’evident risc que en l’impàs s’imposi l’opció autoritària. Ha aparegut Macron i els representants de “l’alternança de la inacció” dels diversos països europeus han corregut a dir que era dels seus, per poder capitalitzar el seu èxit i qui dia passa any empeny.

El mateix Pascal Picq fa un inventari útil per avaluar la gravetat de la situació. Un llistat dels problemes de futur que han estat absents de la campanya francesa, que em permeto resumir així: la qüestió generacional -per primer cop cinc generacions viuen juntes-; l’insòlit control tècnic i mèdic sobre tots els aspectes de la vida; la multiplicitat de formes familiars; l’alarmant dissociació entre ocupació, remuneració i treball; la crisi dels models de producció i distribució; els problemes urgents de sostenibilitat en temps d’urbanització massiva; la nova realitat de la salut i de la cura, i la necessitat de definir l’e-ciutadania com a forma de la condició del subjecte polític. Res d’això ha aparegut en una campanya centrada en l’europeisme i la xenofòbia. La inacció surt cara. Malgrat que Rajoy no s’ho cregui.