24/01/2017

Trump dinamita la política

3 min

1 . LA NOVETAT. Es parla molt de l’estil hortera i del caràcter canalla de Trump. El periodista americà David Cay Johnston ha descrit perfectament el personatge a Cómo se hizo Donald Trump. Els seus valors, que se situen més en el terreny amoral (“M’encanten els perdedors perquè em fan sentir magníficament satisfet de mi mateix”) que en l’eix moral/immoral, queden perfectament reflectits en els consells que donava en actes públics per triomfar en la vida i en els negocis: “Sigueu una mica paranoics perquè intentaran plomar-vos”. “Igualeu les coses. Si algú us enganya, torneu-li l’engany multiplicat per deu. Almenys us sentireu bé”. “Si no us hi torneu, no sou més que uns idiotes”.

Però, de fet, l’única novetat que ha aportat Donald Trump ha sigut desafiar la divisió de funcions sobre la qual s’assentava el sistema polític vigent. Els empresaris es movien en l’àmbit privat i els polítics i els experts dirigien les institucions públiques, acceptant, tanmateix, el principi “no hi ha alternativa”. Trump i el seu grup de multimilionaris han trencat l’esquema: han decidit ocupar directament l’escena i posar-se a governar sense intermediaris, donant els empleats per acomiadats. Un risc que els rics havien evitat fins ara. Ensenyar les vergonyes del sistema en públic -mana el diner- és una obscenitat, un desafiament al pudor públic, que els deixa a tots plegats en evidència. En aquest sentit, i només en aquest sentit, Trump és antisistema. Ha desplaçat l’aparell polític del Partit Republicà per posar-s’hi ell, rodejat d’empresaris i de militars, l’aliança del diner i les armes. I si els rics són directament els que manen, quin paper els queda als polítics i els experts?

2 . EL FUTUR. ¿L’atreviment de Trump és la insensatesa d’un empresari narcisista incapaç de controlar els seus impulsos o és una ruptura de fons que ens condueix directament cap a l’autoritarisme postdemocràtic? Quan Trump declara la guerra als mitjans de comunicació (“La gent més deshonesta del món”), coneixent el seu ideari, en què la venjança ocupa el frontispici, es pot témer el pitjor. Quan la seva assessora Kellyanne Conway parla de “fets alternatius” (si la realitat no ens agrada n’inventem una altra i la nostra gent ja se la creurà) per justificar, contra tota evidència, que l’assistència a l’entronització de Trump va ser la més massiva de la història, els senyals són inquietants. El neoliberalisme ha tractat de reduir l’estat a les funcions de seguretat i control social; Trump fa un pas més amb la confusió absoluta entre interessos privats i servei públic. Té la virtut de la transparència, cada cop és més clar qui mana, però no estic segur que la part més solvent de les elits de les quals Trump forma part se sentin còmodes assumint graus tan elevats d’exposició. I perdent els polítics com a ase dels cops del malestar ciutadà. Quina serà la resposta de Trump quan el malestar creixi? Trump no és Le Pen, per més que ella es col·loqui en l’estela del seu èxit. Le Pen és una política, Trump és l’antipolítica. Ha sigut la desconfiança amb les elits polítiques la que ha obert les portes al triomfador descarat. ¿Pot haver caigut Trump en una trampa? Ara ell és el potencial cap de turc, i, desconfiat com és, hauria de saber que els que l’han acompanyat seran els primers que el deixaran caure.

El carrusel d’eleccions europees d’enguany serà simptomàtic. De moment, a l’hora que Trump jurava, Angela Merkel inaugurava, amb Bill Gates, el Museu Barberini a Potsdam. Veurem si els polítics reaccionen i són capaços de recuperar autonomia i restablir la complicitat amb la ciutadania. Només el retorn d’una política decidida a ser poder de tots, també dels que no tenen poder, capaç de posar límits i regulacions al diner, pot evitar que l’elecció de Trump sigui el preludi d’una nova degradació general de la democràcia. Trump ha tingut la virtut de posar el sistema en evidència. Ara toca reaccionar. Que els arbres de la fatxenderia de Trump no ens impedeixin veure el bosc.

stats