11/04/2017

Els comuns en marxa

3 min

1 . NOU PARTIT. Des de dissabte ja rutlla el partit que ha d’agrupar els comuns sota el lideratge compartit d’Ada Colau i Xavier Domènech, és a dir, del carisma de l’alcaldessa i de la naturalitat en l’ofici de fer política amb què el cap de llista a les generals s’ha anat guanyant reputació i simpatia. Parlar de líders en un partit d’arrels assembleàries com Un País en Comú pot ser mal vist, però és indubtable que la capacitat de cohesió d’un partit ve en bona part del reconeixement que tinguin, no només per part de les bases sinó també per part de la societat, els que els encapçalen i els donen visibilitat. I acostumen a ser els que tenen autoritat interna per fer sorgir adequadament les moltes sensibilitats que concorren en una organització política, i més encara si és tan oberta com els comuns. És fàcil quan les coses van de cara i es complica quan el camí fa pujada o quan l’èxit desferma les ambicions. Però la parella Colau-Domènech té la virtut, de moment, de representar i fer conviure les dues cultures principals que convergeixen en aquesta nova formació de l’esquerra catalana: la de l’activisme que sorgeix de la denúncia dels problemes socials i polítics de la nostra democràcia, i es vol “corresponsabilitzar”, en paraules d’Ada Colau, per resoldre’ls; i la de l’esquerra clàssica que ve de la tradició pactista del PSUC, formada en el principi de no caure mai en les provocacions.

La mateixa gestió de la crisi amb un sector de Podem demostra que no estem davant d’un fenomen ocasional. Sovint a l’esquerra aquestes desavinences acaben en autodestructives baralles construïdes sobre ressentiments personals i sobre l’eterna psicopatologia de les petites diferències. Aquest cop, cap entrebanc. Una part de Podem s’ha incorporat als comuns sense demanar permís i per a la resta “la porta sempre està oberta”, ha dit Colau, que sap perfectament que Podem sense els comuns no es ningú a Catalunya. I, de cop, Dante Fachin ha quedat fora de joc: o reconeix la seva desfeta i plega perquè Podem s’entengui amb el nou partit o portarà els que es quedin amb ell a la irrellevància.

2 . NOVES RESPOSTES. En conversa amb Josep Cuní, Ada Colau va advertir: “[No s’avança] fent promeses que no es poden complir. No diem que cal esperar, però tampoc volem generar frustració”. I va afegir: “Hi ha moltes sobiranies a conquistar i que són a les nostres mans sense que calgui esperar el referèndum”, i va posar com a exemple les propostes municipals sobre política energètica. Totes les potencialitats i contradiccions dels comuns es reuneixen en aquestes paraules: per fer canvis reals han d’aconseguir ampliar l’espai del que és possible si no volen seguir el camí de l’esquerra socialdemòcrata. Els comuns han detectat les raons del malestar que està posant en crisi els partits tradicionals, que no les han volgut veure en part perquè en són els causants i en part perquè no saben com rectificar, però ara els cal demostrar que sí que es pot fer alguna cosa, més enllà d’aquesta insultant renúncia a pensar i a fer que comporta el discurs del “no hi ha alternativa”.

En aquest país hi ha ara mateix dos projectes que volen forçar els límits: el dels comuns i el sobiranisme. Són diferents en els objectius: els comuns, des de l’esquerra, pensen en termes de canvi social i revitalització democràtica; els sobiranistes plantegen la subversió de l’Estat, separant-se’n. Les prioritats són distintes. Per a Colau hi ha altres sobiranies a conquistar, que no formen part dels plans d’amplis sectors de l’independentisme. Esperant tenir el tot, ve a dir Colau, no renunciarem a les parts que a nosaltres ens interessen. Són projectes diferents, però que tenen un espai de benefici comú: des de sempre “apostem per un referèndum efectiu amb garanties”. Això és el que suma. I l’independentisme s’hi ha d’agafar en lloc de llançar absurdes ombres sobre els comuns. En cap projecte polític hi ha res pitjor que els que prefereixen ser pocs però autèntics que molts i diversos.

stats