El millor dels mons possibles
1 . AUTOCOMPLAENÇA. Al llarg de l’any passat, a mesura que els ciutadans europeus i els americans contradeien reiteradament amb els seus vots els designis dels que ocupen els poders, es va anar desempolsant un vell arsenal de paraules com a cordó de seguretat dels que manen. Dues han fet especial fortuna, fins al punt de ser distingides com a paraules de l’any: el populisme, etern recurs que no té cap virtualitat descriptiva sinó purament desqualificadora (en el cas espanyol ha permès a Rajoy seguir governant, perquè ha convertit en tabú qualsevol aliança amb el sobiranisme o amb Podem); i la postveritat: a aquestes altures de la història, adonar-se que en el comportament dels humans s’hi barregen raons, sentiments i una economia del desig molt complexa és descobrir el Mediterrani.
La darrera novetat d’aquesta onada ideològica contra la gosadia de la gent d’expressar el seu malestar és l’allau de dades estadístiques per demostrar que la humanitat mai havia viscut tan bé com ara. La Carme Colomina en feia una excel·lent síntesi fa dos dies. Aquest exercici d’autocomplaença amb voluntat persuasiva em recorda una frase de l’historiador François Furet, a principis dels 90: “Estem condemnats a viure en el món tal com és”. La tonalitat crítica -si ho vivim com una condemna vol dir que no ens agrada gaire- encara reforça més la frase com a essència del pensament conservador. En tenim una versió pròxima en una de les afirmacions preferides de Mariano Rajoy: “No hi ha alternativa”. A què ve ara aquesta visió panglossiana (de Pangloss, el personatge paròdic del Càndid de Voltaire) que davant de cada atrocitat persisteix a afirmar que vivim en el millor dels mons possibles, i, com diu Eva Illouz, “ens invita a reciclar la nostra misèria en una visió funcionalista de la història en què cada esdeveniment ens faria més forts”?
Lluny de la ironia voltairiana, aquest discurs defensiu de les elits contrasta, tanmateix, amb la literatura del risc i del coratge emprenedor tant en voga abans del canvi d’escenari dels darrers anys, és a dir, abans que la irritació ciutadana aflorés. Prendre la normalitat com a inevitable és la manera més segura d’enganyar-se, perquè la història està carregada de girs imprevistos i inesperats. Qui hauria dit a principis del segle passat que Europa perdria el control del món? Doncs ja fa un temps que no el té.
2 . REINCIDÈNCIA. Aquesta allau d’estadístiques positives amb l’aparent voluntat de combatre el pessimisme de les masses és una expressió més, i ja en portem moltes, del distanciament entre les elits i la societat. Si la gent no té una percepció positiva de la situació cal preguntar-se el perquè; creure que estan equivocats és humiliant i estèril. ¿No se’ls acut pensar que els errats poden ser ells? No es veu cap voluntat de rectificació.
Es reincideix en el mètode: la negativa a acceptar que la realitat humana no està feta de dades estadístiques sinó d’experiències personals i que és des de la subjectivitat del que ha viscut que la gent avalua la seva situació, reacciona i es comporta, perquè la percepció de benestar no és un simple càlcul d’entrades i sortides. I s’exhibeix un menyspreu ofensiu. Les xifres mai són encarnades, sempre són abstractes. Pretendre que amb una allau de dades positives la ciutadania entrarà en raó (és a dir, es comportarà com ells volen) denota un paternalisme insuportable. Des de la seva superioritat estan dient als ciutadans que no saben el que volen, que no són conscients de com viuen de bé i que es deixen enredar pel primer que passa perquè no són capaços d’actuar amb criteri racional. I després se sorprenen que hi hagi gent que busqui configurar un subjecte col·lectiu de canvi enfront de les elits, o que el sobiranisme català no es pugui comprar amb quatre calés. La percepció del benestar té a veure amb les expectatives. No es pot confondre el final de la utopia amb viure sense horitzó de futur.
