Publicitat
Publicitat

L’hora del realisme

1 . L’APOSTA. Aquest cap de setmana es constitueixen els nous ajuntaments. En el conjunt de Catalunya predomina l’estabilitat i, un cop més, ha estat determinant el valor de cada alcalde. L’únic canvi realment sonat és el de Barcelona, que, òbviament, per la seva importància com a capital i principal ciutat del país, ha eclipsat tots els altres. Ada Colau serà elegida alcaldessa dissabte vinent. Irromp així a Catalunya, per la porta gran, aquest fenomen de transformació política dels moviments socials que trenca la lògica corporativista del sistema de partits. En qualsevol club tancat, quan s’apropa un estrany, els socis remuguen. Però al club dels partits, el dret d’admissió no el donen els que ja en formaven part, sinó els ciutadans. És cert que Barcelona en Comú té en el seu si un soci històric del club, Iniciativa, però aquest soci sol mai hauria fet aquest salt. A Barcelona, com en algunes ciutats d’Espanya, s’ha donat un fenomen interessant: l’esquerra alternativa ha aconseguit els millors resultats allà on els partits -nous o vells, Iniciativa i Podem, en el cas barceloní- s’han dissolt en una coalició més àmplia i han adoptat com a imatge pública una persona vista com a aliena a la cultura partidista i capaç de transmetre autonomia i empatia amb les persones, més enllà dels estereotips de les tècniques de comunicació.

Dilluns l’FMI va fer públiques unes recomanacions per a Espanya amb l’arrogància dels experts que, sense cap legitimitat democràtica, pretenen decidir sobre les polítiques dels països i imposar la idea que només hi ha una via possible, la que pregonen ells. Des de la insensibilitat del tecnòcrata, l’FMI exigeix més: apujar l’IVA, fer més barat l’acomiadament laboral, reduir la despesa en sanitat i educació i forçar el copagament, i seguir collant a la baixa els salaris. És a dir, ni una sola mesura redistributiva, ni una sola proposta per millorar les rendes de les famílies. Més impostos i menys serveis a canvi. ¿Com es rellança un país si no és actuant en benefici de la majoria que ha patit la crisi? Alguns no volen veure que si el vot s’ha desplaçat una mica cap a l’esquerra alternativa ha estat precisament per la submissió al discurs granític de les institucions contramajoritàries.

Ada Colau i el seu equip tindran la vida difícil. Perquè la seva majoria minoritària és molt petita i seria convenient completar-la d’una manera estable; perquè han de demostrar que realment és possible fer les coses d’una altra manera -és a dir, posar el reconeixement de les persones en primer pla-, i els obstacles seran molts i el risc de frustracions també; perquè als que estan acostumats a manar sempre els costa acceptar que prenguin el poder i la paraula els que no havien de passar de subalterns; perquè tindran enemics mediàtics molt poderosos que vehicularan el discurs de la por; i perquè no és fàcil mantenir cohesionat un grup compost de famílies tan diferents com Barcelona en Comú. És una oportunitat que es pot fer inclusiva i que pot guanyar espai si sap entendre la complexitat de la ciutat, o que es pot empetitir ràpidament si actua reactivament contra els seus adversaris, com alguns partits convencionals fan amb ells.

2 . CONTRA LA DESHUMANITZACIÓ. El “Sí, podem” es mou en un horitzó de present que no té res a veure amb la perspectiva redemptora dels vells projectes revolucionaris. Senzillament, es tracta d’evitar, en expressió d’Adela Cortina, la deshumanització, que és el que provoquen unes actituds que sota l’aparença tècnica són en realitat profundament ideològiques, com les recomanacions de l’FMI que he glossat. Si entenem per utopia la idea nihilista que tot és possible, que no hi ha límits, avui no està en els moviments socials, que només pretenen restaurar la dignitat a les persones, sinó en els que han volgut sacrificar-ho tot a les fantasies de l’enriquiment il·limitat. Els nihilistes són els que varen arribar a creure que els cicles econòmics s’havien acabat i que el creixement no s’aturaria, i ens van dur a la gran estimbada de la crisi del 2008, que ha deixat els escenaris de desigualtat i de fractura que alguns (i el govern espanyol més que ningú) encara es neguen a reconèixer. Siguem realistes, pensem en el bé comú.

PUBLICITAT
PUBLICITAT