Publicitat
Publicitat

L’ocasió

Com ens va explicar Maquiavel, l’art de governar té les seves normes. Assegurar la lleialtat del camp propi, saber identificar els enemics, ser conscient de les relacions de forces i tenir un agut sentit de l’oportunitat: interpretar l’ocasió, aquell moment en què es pot fer possible el que semblava impossible. Darrerament he sentit sovint una mateixa pregunta: ¿què s’ha fet malament perquè el procés vagi pel pedregar? Com és ben conegut, hi ha en els sectors sobiranistes (i potser en el país en general) una certa tendència a la ciclotímia. Fa un parell d’anys semblava que la independència era a tocar. Es deia en públic i en privat i molta gent s’ho va creure. Però van anar passant les fites històriques sense que canviés res i, a partir del 9-N, es va iniciar la fase depressiva. Tanmateix, hi ha un fet innegable: el 27-S entre les ofertes electorals n’hi haurà una d’inèdita: un full de ruta cap a la independència. ¿Una nova cita per a la frustració? És probable. Però la independència de Catalunya és a l’agenda política, i per quedar-s’hi.

Què ha fallat? Podem dir que hi ha hagut errors estratègics manifestos: que es va passar del pacte fiscal al dret a decidir i d’aquí al secessionisme sense donar temps a madurar cada etapa; que les eleccions del 2012 van ser una precipitació; que no s’ha entès que el procés no podia fer camí al marge dels estralls de la crisi; que el llast del passat convergent feia impossible la unitat sota un lideratge incontestat de Mas; que després del 9-N hauria estat millor convocar eleccions que entossudir-se a fer la consulta; que ara no tocava i era millor deixar passar primer les eleccions generals. Es poden dir moltes coses, però en l’origen de tots els errors hi ha un fet fonamental: els números no surten. Mai hi va haver elements objectius per pensar que hi havia una majoria suficient per la independència. En lloc d’anar a una pacient acumulació de capital polític es va creure que havia arribat l’oportunitat. Que havia arribat l’ocasió d’ampliar el camp del que era possible i calia accelerar per fer bola de neu i no perdre-la. Ho va semblar el 2012. No era cert. Des de llavors a cada nova acceleració s’han perdut vagons.