Pares i fills

Fa uns dies vaig veure a la televisió una senyora de mitjana edat explicant que la seva filla havia tornat a casa perquè s’havia quedat sense feina. Me’n va sorprendre el to. Transmetia una indissimulada satisfacció. Estava contenta perquè havia recuperat el poder sobre la filla. És un efecte no desitjat però terrible de la profunda crisi social que vivim: la perversió de les relacions quotidianes de poder. El restabliment de formes de submissió que haurien d’estar superades. La mare, que va passar pel tràngol de l’emancipació de la filla, de cop torna a tenir-la a casa. El gest instintiu de protegir els teus (la paraula no és innocent) inclou la satisfacció de recuperar un poder perdut que és destructor per a totes dues, encara que no se n’adonin.

És cert que la família ha sigut un espai de solidaritat fonamental davant dels estralls de la crisi. Però això ha tingut uns alts costos: la confusió dels rols, fortes tensions generacionals i, fins i tot, violència interfamiliar. Quan els temps de l’emancipació i desenvolupament de les persones es modifiquen, les conseqüències no són mai positives. I menys en un país on està molt estesa la idea que els fills són propietat dels pares i sempre estaran en deute amb ells. Massa sovint l’emancipació es viu com una falta. I tanmateix és determinant en la realització vital de les persones, és l’afirmació de l’autonomia plena, també respecte als pares, que ja no poden continuar negant-la. Per això és tan greu que l’emancipació es retardi o que la precarietat provoqui el retorn a la tutela familiar dels que ja havien aconseguit sortir-ne.

Recentment hi hagut dues sentències judicials dignes d’atenció: un jutge de Vigo va autoritzar una jove de 15 anys a avortar malgrat l’oposició dels seus pares, que al·legaven les seves creences religioses. I el Tribunal Suprem, modificant la seva doctrina, va retirar la pàtria potestat a un maltractador que va agredir la seva dona davant la filla. “El fi primordial de la institució de la pàtria potestat és vetllar per l’interès dels menors”, diuen els jutges. És a dir, no és cap dret absolut dels pares sobre els fills. Els fills no són seus: són persones autònomes amb vida pròpia.