Publicitat
Publicitat

Rostres de la por

1 . DOBLE POR. La política sembla haver pres el rostre de la por. Al discurs de la por que acompanya la crisi, i que els governs alimenten cada dia, s'hi ha incorporat ara el discurs de la por com a resposta al projecte català d'independència. De fet l'argument principal que hem sentit fins ara ajunta totes dues pors: parlar d'independència en aquests moment seria una irresponsabilitat perquè augmenta les dificultats per sortir de la crisi. Evidentment, el discurs de la por busca generar ansietat i incertesa en la ciutadania. Els que governen saben perfectament que l'angoixa porta a l'autocrítica molt més que a la crítica i a la mobilització contra les polítiques en curs. La por és la força dels que Pisani-Ferry anomena "talibans de l'austeritat". Però a aquestes altures de la crisi s'hauria de començar a saber que l'estratègia de la por té un problema: pot acabar matant l'economia. Ningú gasta un duro, ni tan sols els que els tenen. Per por. I així l'economia segueix escales avall. No sembla que aquesta experiència impressioni el govern espanyol a l'hora d'aplicar la teràpia de la por i de l'amenaça als catalans dissoluts. Si la por triomfés, triomfaria la indiferència i la indiferència és la dissolució de la democràcia. L'estratègia de la por només condueix a la solució autoritària. ¿Hem d'entendre que el govern del PP ja s'ha decantat definitivament per aquesta opció? Perquè una democràcia funcioni el poder ha d'estar limitat i suficientment repartit. Ara no ho està. Per això grinyolen tantes coses.

2 . UBIQÜITAT. El bisbe auxiliar de Barcelona diu que l'Església estarà "al costat del poble" en la independència de Catalunya, el cardenal Cañizares assegura que "la unitat d'Espanya és un bé moral d'obligada protecció". Donat que ambdues afirmacions són contradictòries, en què queda la universalitat de criteri de l'Església? Certament Déu és a tot arreu i els seus funcionaris s'adapten a cada lloc. Per això, varien els estils i les maneres. Cañizares situa la ruptura de la unitat pàtria al nivell del pecat. Els bisbes catalans es limiten a fer música d'acompanyament a la independència. Tot molt en sintonia amb l'experiència del poder de cada terra. Deia el científic Daniel Dennett en una entrevista recent "que la pàtria i la religió són estupendes si no te les creus". I m'atreveixo a afegir que alguns han viscut molt bé a costa d'elles, sense necessitat de creure-hi, evidentment.

3 . SENSE SENYAL. El dia de la Festa Nacional d'Espanya no es va poder veure per televisió el partit que jugava la selecció de futbol. La roja és ara mateix la icona que més seguiment genera a Espanya. Cap cadena -la crisi no deixa marge ni per als dispendis patriòtics- va voler comprar el partit que és jugava a Bielorússia. Espanya es va quedar sense senyal. Tot un signe del temps.

4 . CORRUPCIÓ. Llegeixo una entrevista amb Nadja Tolokonnikova, una de les components del grup musical Pussy Riot, que Putin ha enviat a la presó: "Van detenir tres noies joves, diu, i ara tenen davant de vostès tres personalitats polítiques". Les Pussy Riot no es rendeixen. "La qüestió del segle XX va ser totalitarisme o democràcia. La qüestió d'avui és democràcia o corrupció", ha escrit André Glucksmann. Els russos han començat tímidament a lliurar aquesta batalla. Ens cal seguir-los la pista. També és un problema nostre.