Publicitat
Publicitat

Sortida

“I tot això quina sortida té?” És una pregunta recurrent aquests dies davant d’uns resultats electorals i una conjuntura endimoniats. Tothom és conscient que repetir els tòpics de diàleg i negociació sense aportar res concret ja fa pena. Però pocs gosen suggerir res, perquè estem encallats entre una ruptura impossible i una desmobilització de l’independentisme improbable. “La història ensenya que els problemes d’una manera o altra s’acaben resolent”, diuen. Tanmateix, no sempre s’arreglen bé i sovint el remei és pitjor que la malaltia. Alguns aventuren que la prolongació de l’atzucac potser ja va bé al sobiranisme, mancat de força per trencar, i als poders espanyols, que, incapaços de resoldre el problema, donarien per bo tenir-lo un temps encapsulat.

La CUP demana una “declaració de ruptura” abans d’escollir president. Un altre brindis al sol? Una declaració d’intencions d’inici de la secessió té poc cost però escassos efectes. Qui l’executarà? Tot és confús; portem dues setmanes de període postelectoral i semblen una eternitat. El procés és més important que els interessos particulars o de partit, es diu per animar la CUP a sacrificar promeses de campanya en benefici del bé superior: la independència. Però sembla que el principi val per a tots menys per a un. ¿És que per a CDC el bé superior és Artur Mas?

Només es veuen dos camins: anar a buscar la confrontació amb el govern espanyol amb l’esperança de crear una crisi que faci intervenir Europa per evitar mals majors o tornar a la casella referèndum, per acumular més forces i tenir un cartell més llaminer per aconseguir aliats. Hi ha enquestes que diuen que la majoria d’espanyols estan a favor que votem. El primer camí pot semblar ràpid, però és d’altíssim risc ateses les relacions de forces. El segon és lent i incert en la mesura que les institucions espanyoles ho consideren una claudicació inadmissible. “No deixarem la unitat d’Espanya en mans de l’estat d’ànim dels catalans”, va dir un amic de Rajoy. Aquest país necessita que algú es posi a governar amb una perspectiva. Seguir en el pantà pot semblar inevitable, però no és una sortida.