Publicitat
Publicitat

Tàctiques i estratègies

1 . DESIGUALTAT. La revista The Economist , que no és precisament l'esquerra proletària, dedicava el número de la setmana passada a la qüestió de la des-igualtat. En opinió del seus editorialistes, la lluita contra la desigualtat hauria de ser una prioritat tant a Europa com als Estats Units. Però, diuen, la dreta no vol entendre que la desigualtat és un problema, i l'esquerra no és capaç de proposar solucions adequades. The Economist descriu el creixement espectacular de la desigualtat interior en els països de l'anomenat Primer Món dels anys 80 fins ara. I amb un intent de convèncer els que no volen veure el problema adverteix que la desigualtat és negativa i ineficient fins i tot per al creixement.

Des d'un punt de vista sensiblement diferent, Amin Maalouf, l'escriptor libanès en gira de promoció del seu darrer llibre, ha dit: "Estem en un món on la desigualtat és promocionada com una forma de modernitat. Encara estem a prop de la ressaca de l'esfondrament del comunisme. I es continua considerant que tots el valors que van ser predicats i després transvestits per l'experiència comunista han de ser invertits".

La desigualtat és com un immens forat en la societat que, en la mesura que no para de créixer, amenaça de trencar-la. És un risc per a la democràcia, perquè només és possible a partir d'unes condicions mínimes d'igualtat. I és un terreny propici als populismes i a les diverses formes d'autoritarisme postdemocràtic. ¿Podem anomenar civilitzada una societat que manté en la humiliació una gran part dels ciutadans?

Aquest cap de setmana hem assistit a un nou episodi de davallada electoral del socialisme, en aquest cas a Galícia i al País Basc, i tot fa pensar que la seqüència continuarà d'aquí un mes a Catalunya. Els socialistes diuen ara que s'han de reinventar. Tenen en la igualtat un bon tema per començar. Llàstima que no se n'adonessin abans, quan Zapatero deia que "abaixar impostos és d'esquerres" i que "dóna gust governar sobrant-te els diners". Els socialistes s'han guanyat l'esfondrament a pols. És el que passa quan un s'oblida dels seus referents constitutius. En el cas de l'esquerra, la igualtat, per exemple.

2 . TÀCTICA. Persones que freqüenten alguns ministeris del PP transmeten la sensació que el govern espanyol no té una estratègia definida respecte a l'aposta independentista catalana. "Tot és tàctica", diuen. D'aquí al 25-N prodigaran les amenaces, el discurs de la por, les acusacions de deslleialtat, les apel·lacions a la Constitució i a la llei, la negació del referèndum, les advertències sobre conseqüències penals, les intimidacions personals i les manifestacions grandiloqüents de nacionalisme espanyol a l'estil Wert. "No serà fins després de les eleccions que es definiran els objectius i el camí a seguir". Pot ser que sigui així. Però més aviat m'atreviria a pensar que no és que no hi hagi estratègia, sinó que l'estratègia és la tàctica que estan practicant ara: la confrontació. I que el PP seguirà així fins al final.

3 . ABUSOS. "Vaig fer el que vaig pensar que era el millor per al meu país". Aquesta frase és de Tony Blair, de la seva resposta a la comissió d'investigació britànica sobre la Guerra de l'Iraq. La recorda Fernando Vallespín, en el seu excel·lent llibre La mentira os hará libres . És una frase, diu, sota la qual s'han amagat els pitjors abusos. És la frase preferida pels nostres governants per justificar el fonamentalisme de l'austeritat.