1 . REVOLTA. La gent torna a votar amb els peus. Les manifestacions d'Ucraïna en favor de l'adhesió a la Unió Europea ens retornen inevitablement a finals dels 80, quan els ciutadans de l'Europa de l'Est van sortir en massa al carrer i van fer caure els règims de tipus soviètic. La política és oportunitat. La gent d'aquells països va saber captar-la. Va intuir que el sistema estava tan corcat que només li faltava l'empenta per caure. Votar amb els peus és una expressió leninista. Ironies de la història, va ser seguint aquesta consigna que els ciutadans van liquidar els règims comunistes. Les revolucions sempre tenen un dia després. En alguns casos s'han vist reaparèixer les velles oligarquies comunistes, en altres els seus hereus -com Putin a Rússia- han construït noves oligarquies sobre la corrupció, la recuperació de l'orgull nacional i el despotisme. L'ombra de Moscou és allargada. I a Ucraïna les il·lusions de la Revolució Taronja que van dur Víktor Iúsxenko i Iúlia Timoixenko al poder es van esvair en nou mesos. Les aspiracions democràtiques van quedar ofegades per una vertadera guerra bruta entre polítics. Ara els ciutadans han tornat a veure una escletxa. Pressionat per Putin, el govern ha frenat les negociacions amb la Unió Europea. I la gent ha fet sentir la seva veu al carrer: entre Putin i Europa escollim Europa. Per la situació estratègica d'Ucraïna, estem davant d'una importantíssima partida de poder. Putin s'hi juga els seus somnis de restauració imperial. Si Ucraïna vira cap a Occident, la capacitat d'intimidació de Rússia quedarà minvada. Sembla difícil que la debilitada Unió Europea sigui capaç de donar la mà a la població ucraïnesa. Quan els mecanismes democràtics fallen, quan els obstacles a l'expressió de la voluntat popular són massa grans, la gent acaba votant amb els peus.
2 . DOCTRINA. El cas Fabra és un exemple del nul interès dels partits per acabar amb la corrupció. Ara el PP se'n desentén amb l'argument que ja no té cap càrrec de responsabilitat. Fa un any que va plegar, n'hi portava vint. Rajoy el va titllar d'exemplar, quan tothom ja sabia de quin peu calçava aquest mestre del clientelisme. I el PP mai va fer res per posar aquest perill públic al seu lloc. La política del PP contra la corrupció és la doctrina Rajoy: "Hi ha coses que mai es podran provar". Una doctrina que és una invitació a creure's impune. Al final, la bombolla ha esclatat: cent càrrecs del PP imputats en aquelles terres. El magistrat Martín Pallín explica que en un moment donat els advocats de Fabra es van plantejar demanar que el seu cas fos jutjat per un jurat popular. Pensaven que la gent seria més favorable als interessos del seu representat que els jutges: caciquisme i servitud voluntària. Si els ciutadans haguessin reaccionat abans, tot hauria estat d'una altra manera. Ara no hauríem de lamentar l'estat de desconfiança absoluta que regna entre els ciutadans i les institucions.
3 . CIÈNCIA. Col·loqui a Rennes sobre ciència, cultura i política. Diu el físic francès Jean-Marc Lévy-Leblond: "Quan una descoberta es perfila em fixo en els límits i en els obstacles, mentre que els vertaders descobridors procuren no veure'ls". Em sembla que aquí hi ha la clau de la dimensió política i moral de la ciència. És comprensible que l'investigador ambiciós tiri pel dret sense reparar en els efectes col·laterals, forma part de la voluntat de veritat i de poder de cadascú. I en tot cas és una qüestió moral. Però la societat té dret a posar límits i a dir-hi la seva, més encara quan sovint la recerca es beneficia d'importants aportacions del sector públic. La ciència fa el seu camí, però en una societat democràtica la política ha de tenir l'última paraula sobre el pas de la teoria a la implementació pràctica. Cap saber pot estar per sobre dels nostres caps.
