Publicitat
Publicitat

RAONS

Els artistes i l'11-S

Les imatges de l’11-S de Nova York segueixen sent la icona més poderosa des de principi de segle, símbol, a més, d’un canvi d’època, i plantegen molts interrogants a la pràctica artística i la reflexió estètica. Les Rencontres de la Photographie d’Arles els han dedicat enguany una imponent exposició: Nothing but blue skies, amb participació d’importants artistes, com Joan Fontcuberta.

Una certa concepció idealista de l’art que l’alinea amb la bellesa, i a través d’ella amb la veritat i el bé, oblida massa sovint que el llindar que separa l’art de la barbàrie és molt prim. Al mateix temps, l’impacte d’unes imatges difícils d’imaginar, que operen com a vehicle per transmetre al món un acte de terror que va provocar l’estupefacció general, fa que la tasca dels artistes a l’hora de crear a partir d’elles sigui titànica. Els autors dels atemptats eren conscients que el mitjà és el missatge. I que en aquell moment el mitjà principal era encara la televisió i calia pensar un espectacle del terror conforme als codis d’aquest mitjà. L’obsessió americana per censurar les imatges de les víctimes -un pudor nacional que va operar amb considerable eficàcia- va ajudar a construir les peculiaritats de la icona. Són unes imatges netes de la caiguda d’un símbol (del poder americà i de l’occidental), i colpegen a tothom perquè alguna cosa que semblava imbatible s’enfonsa, però al mateix temps no mostren gran part de la veritat: l’horror de la mort, la sang, les víctimes, que hi estan contingudes però gairebé no s’ensenyen. Són imatges amb una profunda i explícita brutalitat real però que deixen ampli espai a la percepció, a la interpretació i a la ficció, per la via del que no mostren. ¿I no és això l’obra d’art?

Què pot fer l’artista davant d’una imatge així? En l’exposició es veu la lluita dels fotògrafs per dur més enllà aquestes imatges, la dificultat del cinema per fer-les seves i les limitacions de la paraula periodística quan la imatge diu més del que es pot assumir. Els titulars són tots molt semblants. Diria que la millor portada la va fer el diari Libération. Sobre la foto, a un costat, s’hi llegeix simplement: 11 de setembre del 2001.