Publicitat
Publicitat

La caiguda

Ara sí, Berlusconi s'ha acabat. El seu obscè espectacle era insostenible en un context de penúries. Però el berlusconisme, un experiment italià que es va propagar per Europa, ¿el podem donar per liquidat? Formalment sí, substancialment no. Què era el berlusconisme? Un grotesc espectacle de banalització de la política, que ocultava una estratègia de dominació i govern centrada en la legalització dels privilegis dels que tenen més i l'enquadrament de la població. Això s'aconseguia a través del control dels mitjans de comunicació i d'unes polítiques de seguretat construïdes sobre l'odi a l'estranger, la restricció de llibertats i la lluita contra la justícia independent segons el principi que hi ha coses que mai es podran provar. La crisi ha fet desaparèixer els narcisistes irredempts -Sarkozy, per exemple, el millor deixeble de Berlusconi- i l'escena ha quedat en mans d'homes sense atributs precisos a l'estil de Mariano Rajoy. Però el sentit de fons de les polítiques roman intacte.

La justícia italiana està posant en evidència Berlusconi tot certificant el sinistre món de corrupció i de vanitats que envoltava el personatge. Hi ha jutges que han aguantat, i Letta va olorar el cadàver i va resistir el darrer xantatge. Però el canvi de papa ha estat decisiu. Francesc ha decidit deixar-lo caure i ha col·laborat eficaçment en la desconnexió social del Cavaliere. Darrer exemple: la fuga del fidel Alfano, que abandona la casa Berlusconi amb les benediccions eclesiàstiques pertinents. Una vegada més l'Església arriba tard al costat bo. Berlusconi els era útil i ja se sap que, per la diplomàcia vaticana, la moral -que tant prediquen- és irrellevant quan es tracta de l'interès. Berlusconi ja estava completament tocat. L'Església només ha ajudat a ensorrar-lo. Berlusconi deixa una democràcia molt degradada, una política molt desprestigiada i una normalització de la immoralitat en els comportaments públics. Res que no hàgim vist entre nosaltres, on la corrupció ha arribat a ser assumida com a connatural a la cosa pública. I amb prou feines provoca escàndol.

PUBLICITAT
PUBLICITAT