Publicitat
Publicitat

El fi de les coses

1 . BELLESA. Tot llegint el llibre de Carod-Rovira La passió italiana m'ha vingut a la memòria una vella idea de Glucksmann sobre el que podríem dir-ne la geografia mental de l'Europa continental. Si les tres grans qüestions de la filosofia són la veritat, el bé i la bellesa, podríem dir que la veritat és la pretensió francesa, el bé és l'obsessió alemanya i la bellesa és la segona naturalesa dels italians. La història ens demostra que l'obsessió pel bé genera monstres. Si alguna cosa hem après és que és més fàcil posar-nos d'acord contra el mal, contra la injustícia flagrant, que a favor del bé. La veritat es tradueix en poder de la paraula, sobre la qual els francesos van construir una escola -tema i dissertació- que durant un segle ha estat la seva identitat. La bellesa fascina i embolcalla, per això tots estem penjats d'Itàlia, malgrat que tots sabem que darrere el decorat s'hi amaga una complexa tramoia. No oblidem que la Itàlia de postguerra es va edificar sobre la tríada Vaticà, Màfia, partit comunista. D'aquells corrents vénen encara els vents actuals. En el culte a la bellesa hi fa niu la litúrgia. No en va la religió catòlica és experta en pompa i circumstància. El gran pecat de Berlusconi ha estat fer derivar la bellesa en grolleria, l'estètica en xaronisme. Sota el vel esquinçat hi havia molt soroll però poca capacitat de reacció. Màfia, Vaticà, partit comunista, massa anys de cultura de submissió. Europa va imposar Monti i tothom va dir "Sí, senyor". I ara què? Quan Itàlia perd les formes només queda la malenconia.

2 . FRACTURAR. "Espanya no és la FAES, però avui ideològicament està dominada per las FAES", va dir el president Pujol en una recent trobada Catalunya-Espanya organitzada per El País . I també va dir: "Ara és a Espanya que li toca fer una proposta". No hi ha propostes. Només hi ha respostes. La consigna l'ha donat Aznar, és a dir, la FAES: Espanya es mantindrà unida, la que es dividirà serà Catalunya. La pràctica l'ha posat en marxa Wert, buscant la divisió cultural a la societat catalana des de l'endemà de les eleccions. Les apel·lacions al diàleg de Rajoy, sense cap proposta que les acompanyi, són cortines de fum d'una estratègia d'alt risc: buscar la fractura de la societat catalana. El polític racional "és el que evita l'estat d'excepció", escriu el filòsof alemany Odo Marquard.

3 . IRONIES. Una de les moltes coses que la crisi ha escombrat és el model econòmic faraònic i corrupte del País Valencià, el gran miracle del PP. Aquest fracàs ha tingut com a conseqüència una transferència del poder financer de València a Catalunya. La Caixa es queda el Banc de València, el Banc de Sabadell es va quedar la CAM. Irònic destí del projecte estrella d'un partit que va fer de l'anticatalanisme una de les seves raons de ser.

4 . DISPARAR. Per treure'ns de sobre els assassins busquem malalties mentals. Cada cop que assistim a una matança com la de Newtown es desplega el mostrari d'interpretacions psicopatològiques, com si decretar l'estat de bogeria de l'assassí ens llevés el malson. Aquests personatges són de la mateixa fusta que tots. I els humans podem fer aquestes coses. Per això és incomprensible que als Estats Units segueixin venent armes com si fossin neveres. I que alguns encara ho defensin com una especificitat cultural, misèria del multiculturalisme. Un 69% dels habitants dels EUA diuen que han disparat alguna vegada. Disparar com un exercici normal i corrent. Es comença disparant i s'acaba matant, que per això existeixen les escopetes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT