Publicitat
Publicitat

La fúria i el llapis

1 . DEL PASSAT. Fa pànic llegir que, a Dresden, 20.000 persones convocades per Pegida es van manifestar per demanar “deportacions massives immediates”. Sembla que la paraula deportació hauria de ser encara un tabú a Alemanya. Doncs no, la fúria, les apel·lacions a una croada per salvar la civilització europea (ara de la invasió musulmana com abans de la perfídia jueva), torna als carrers d’Alemanya. I es produeixen els primers actes de violència, sota la bandera neonazi, com l’agressió a Henriette Reker, la nova alcaldessa de Colònia. Amb la reunificació semblava que Alemanya havia deixat definitivament enrere el seu obscur passat. Però potser durant massa anys es va preferir el silenci a l’elaboració del dol, la construcció sobre l’oblit d’una aparença de superació basada en el miracle econòmic de postguerra, més que mirar el passat de cara. I ara emergeix el que havia quedat latent.

Angela Merkel estava carregada de raó quan va advertir que la crisi dels refugiats que arriben de Síria és la prova més difícil que la UE ha hagut d’afrontar des del seu origen. I no era retòrica la seva comparació amb la unificació alemanya i la seva apel·lació a un esforç nacional d’aquella envergadura. Europa torna a estar sota la ideologia de la por. I això sempre és un mal auguri. El filòsof francès Alain Brossat ho explica dient que el ressentiment cap a l’estranger ha substituït el conflicte de classes. El seu argument és que hem basculat de manera subreptícia d’un règim de lluita de classes domesticada, articulat sobre l’aparellament partits-sindicats, sotmès a les condicions de l’estat, a un règim de sublevacions i estridències puntuals, a partir d’un subjecte de significació tan flotant com és el poble. És un terreny adobat per a l’extrema dreta. Un terreny que li està resultant especialment fèrtil en la mesura que cada cop marca més l’agenda dels governs europeus. Merkel va començar plantant cara. En l’actual relació de forces a Europa, si ella afluixa, tot se’n pot anar en orris.

2 . MÉS A PROP. Hi ha pocs dubtes que Jordi Évole ha entès les noves exigències de la comunicació política: es tracta de fer parlar els personatges amb naturalitat per enderrocar les moltes barreres de protecció que els assessors (i la pròpia inseguretat dels autors) han construït, i així aconseguir que es posin en evidència molt més del que ells voldrien. És exactament el contrari del que fan els entrevistadors agressius que ja han decidit prèviament el que volen fer dir al personatge, amb la qual cosa aconsegueixen que no digui res. Però ¿la conversa de bar entre Albert Rivera i Pablo Iglesias suposa realment una ruptura en la comunicació política? Evidentment, el contrast amb els plasmes de Rajoy o la retòrica de faristol de Sánchez és espectacular. Veure uns polítics, en un ambient ben informal, que no es barallen sinó que parlen, és agraït. El format afavoreix la transparència. Se’ls hi veu tot: Rivera no cap a la pell pel resultat de Catalunya, i Iglesias és l’expressió vivent de la confusió en que està instal·lat Podem. Però ¿el bon rotllo fa autoritat? ¿Som una societat prou madura per poder prescindir de l’aura dels rituals del poder? Dit d’una altra manera, ¿Rivera i Iglesias es van consolidar com a potencials governants de nou estil o van quedar com a aspirants que encara han de créixer? Governar sense sortir del món dels mortals: aquest hauria de ser el secret de la política del futur.

3 . DES DE FORA. M’escriu en Lluís Sala-Molins, filòsof de Santpedor, catedràtic jubilat a França, on viu des de fa setanta anys. I em regala aquest paràgraf: “De fora estant, ho saps prou bé, resulta tan impossible (si gosés, diria aporètic ) comprendre la cridòria guarnida de serenitat ciutadana a Catalunya com la tossuderia del PP i de Madrid, disfressada de virginitat constitucional. L’enfrontament d’ambdues fa fressa perquè fa pensar massa en un cul-de-sac, com diuen els francesos. I els carrerons d’aquesta mena sempre hi ha qui els esbotza. Més fàcilment amb l’empenta d’un buldòzer que amb el llapis d’un pla d’arquitectura”.