Publicitat
Publicitat

De la indignació a la política

Ara fa quatre anys, en plena ensulsiada del govern de Zapatero, naixia el 15-M a la Puerta del Sol de Madrid, amb rèpliques en altres ciutats com Barcelona. Un 80 per cent dels ciutadans expressaven a les enquestes simpatia pels indignats. La indignació, deia la gent benpensant, està molt bé, però no fa política. I els fets semblaven donar-los la raó quan la mobilització es va desfer en petits grups locals. Eren els temps de les Primaveres Àrabs i d’Occupy Wall Street. I es deia que la indignació havia sorgit a Europa però havia triomfat als països àrabs. Un miratge. Ara es comença a reconèixer l’impacte del 15-M i els seus epifenòmens en la política espanyola.

El 15-M va trencar l’atmosfera de resignat pessimisme davant la crisi i va obrir el camí a la ruptura de la invisibilitat que semblava condemnar els perdedors a l’oblit. La proliferació de moviments socials va col·locar a l’agenda pública qüestions tabú, com els desnonaments i la dació en pagament. Tres anys més tard, Podem apareixia com una via de pas a la política per a aquells moviments, i proliferaven els diagnòstics que posaven en dubte la salut del règim polític. Si l’independentisme havia desafiat l’estat autonòmic, els grups emergents qüestionaven un sistema oligàrquic simbolitzat pel bipartidisme. En quatre anys l’escenari polític ha sortit de la seva rutina i s’ha fet més imprevisible. Ara toca als ciutadans pronunciar-se.

La joventut com a subjecte polític és un fenomen del segle XX, fruit de l’augment de l’esperança de vida. A Espanya va ser protagonista al tardofranquisme i a la Transició. I ara reapareix. Els experts destaquen un comportament electoral dels joves cada cop més diferenciat, després de molts anys d’homogeneïtat. El secret està en la crisi: s’han sentit exclosos del sistema polític, perquè s’han sentit castigats amb especial duresa; no hi ha feina, la que hi ha és molt precària, les expectatives són minses i sembla que facin nosa: busqueu-vos la vida a fora. El conflicte d’interessos entre generacions entra a l’agenda pública. Els joves demanen reformes, és a dir, redistribució del poder. També a favor d’ells.

PUBLICITAT
PUBLICITAT