13/09/2016

Actualitat de la lluita ideològica

3 min

1. HEGEMONIES. Molta gent es pregunta com pot ser que amb l’arrogància de Rajoy, havent fracassat en dos intents de formar govern, exhibint un espectacle inacabable de corrupció estructural i amb les fractures que han deixat unes polítiques d’austeritat expansiva gens equitatives, el PP encara vagi al davant a les enquestes. N’hi ha prou mirant l’entorn. Al conjunt d’Europa, la dreta, en totes les seves decantacions, està molt més ben posicionada que l’esquerra. L’argument recurrent d’aquells que volen règims polítics ben domesticats és que la socialdemocràcia no ha sigut capaç de llegir els canvis del món. És a dir, que no ha assumit prou la interpretació neoconservadora, com si no fos evident que quan ho va fer -amb el thatcherisme de rostre humà de Tony Blair- es va enfonsar definitivament. Si la dreta aguanta i l’esquerra no aixeca el cap és perquè la primera ha guanyat l’hegemonia ideològica. El poder econòmic s’ha convertit en la principal font dels criteris de comportament social: les desregulacions massives, la competitivitat com a horitzó ideològic del nostre temps, la dessocialització (la societat no existeix, només existeixen els individus), el desprestigi sistemàtic de tot el que és públic, el mite de l’emprenedor individual, el diner com a mesura de totes les coses, la societat com a mercat, el reformisme com a desmuntatge de les polítiques socials, i un llarg etcètera, han configurat la falsa veritat del moment, el marc mental de referència, amb la plena complicitat d’una esquerra que mai s’ha plantejat la lluita per l’hegemonia ideològica. Si hi afegim els tres instruments bàsics de tota dominació -la por, l’hàbit i el sistema clientelar-, s’entén perfectament per què la dreta té un vot captiu que li garanteix la primacia i l’esquerra no.

En la lluita pel poder la batalla ideològica és capital. Bona part de la solidesa de l’independentisme ve d’aquí: sobre la dialèctica Catalunya-Espanya, el sobiranisme ha sigut capaç de captar el malestar que comença a desenquadernar els règims europeus, i dotar-se d’una hegemonia ideològica que l’ha convertit en primera força política del país i li ha donat la capacitat de marcar les fites referencials de l’espai social català. L’esquerra hauria d’aprendre aquesta lliçó: la batalla ideològica és determinant en política. Ho va intentar Podem amb molta embranzida, però li ha faltat gruix i perspectiva. Ho intenten els comuns. Veurem on arriben. L’esquerra se sorprèn de la resistència de la dreta; i el nacionalisme espanyol, de la força de l’independentisme. Passar per Gramsci és útil en els temps que corren. Qui assoleix l’hegemonia ideològica, guanya.

2. IMPOSTURES. “D’una crisi se surt, un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Aquesta és la frase del ministre Margallo que va provocar indignació i mofa a la Diada. Margallo és un dels membres del govern amb fama de tenir el cap més ben moblat. Però hi ha temes que obnubilen l’enteniment. I la independència de Catalunya n’és un. Per què? Perquè és molt difícil per als seus adversaris parlar d’una cosa quan se li nega la possibilitat de ser. D’entrada, negar-se a reconèixer un fenomen que existeix planteja problemes conceptuals seriosos. Com que no es pot dir que no és, s’ha de dir que la llei no ho permet, donant a la llei una dimensió fonamentalista impròpia de la democràcia liberal. Des del principi Rajoy va deixar portar el pes de la lluita ideològica contra el sobiranisme al ministre d’Exteriors. Un acte fallit que situava implícitament la qüestió catalana en l’àrea de la política internacional i denotava una preocupació manifesta per la imatge de l’independentisme a l’estranger. La frase de Margallo és una excursió als temps premoderns. La comparació amb el terrorisme és ofensiva (per a les víctimes i per als catalans). Però sobretot és rellevant la idea de nació que conté: els perdedors de la crisi o les víctimes d’un atemptat són accidents en la llarga història de la pàtria. El que no té retorn és que la pàtria es vegi escapçada, mutilada, en la seva sagrada condició. Margallo expressa la gran impostura nacionalista: fer de la pàtria un transcendental més enllà de la voluntat dels ciutadans.

stats