Paradoxes tàctiques i estratègiques
1. OBERTURA. Puigdemont va a Madrid a predicar la bona nova: “La nostra voluntat és asseure’ns en una taula, no al banc dels acusats”. I s’obre a negociar un referèndum amb disposició a pactar-ho tot: la pregunta, el calendari, les majories exigibles, el que calgui. La referència de Puigdemont al banc dels acusats pot donar a entendre que l’ofensiva judicial de l’Estat ha operat com a recordatori que la política no pot allunyar-se mai del principi de realitat. El bon polític és aquell capaç d’avaluar les relacions de forces correctament i saber atrapar l’ocasió. Només així el joc de les tàctiques i de les estratègies pot ser eficient. Puigdemont desplaça l’èmfasi del “referèndum o referèndum” al parlem-ne sense descartar una moratòria si és necessària. Puigdemont obre el joc i, de moment, com no podia ser d’una altra manera, la resposta a Madrid és feta de rebutjos i silencis. Però Puigdemont es carrega de raó, davant de deu ambaixadors (francès i britànic entre ells) i l’únic representant del govern espanyol a l’acte (curiosament el cap de gabinet del ministre d’Afers Estrangers). Només Pablo Iglesias s’ha acostat al president.
Fins on està decidit a arribar l’Estat amb la pressió repressiva contra l’independentisme? ¿Són conscients els dirigents del bloc sobiranista de la capacitat d’intimidació de les institucions espanyoles? No és fàcil contestar-hi perquè hi ha la iniciativa governamental, que, incapaç de respondre políticament al problema, porta quatre anys transferint-lo a la justícia, sense que el marc de la qüestió hagi canviat. I hi ha la màquina de l’Estat, que quan se li dóna gasolina es posa en marxa, lenta però segura, i és tan difícil predir fins on arribarà com aturar-la.
Puigdemont no para de fer insinuacions i Rajoy és incapaç d’agafar-lo pel mot, que és el que faria qualsevol que volgués afrontar el problema democràticament. Però Rajoy prefereix no fer res, seguint el seu costum, malgrat que ja ha passat prou temps perquè quedi clar que tot segueix igual. “La llei no ho permet i l’obligació d’un govern és fer complir la llei”, repeteix Sáenz de Santamaría, ignorant que les lleis operen en un context polític i que quan aquest canvia -i es planteja un problema d’envergadura (i el sobiranisme ho és)- cal respondre políticament. I seguim instal·lats en el pantà, cada cop amb més fang al terreny de joc.
2. REALISME. ¿Hi ha en l’independentisme una avaluació real de les relacions de forces? El tòpic diu que com més pressioni Madrid més adeptes guanyarà la independència. Que cada exhibició de força juga a favor del sobiranisme. I que si el govern espanyol es passés de frenada ja seria definitiu. En tinc els meus dubtes. En aquest país està molt instal·lada la idea que la independència ha de sortir de franc. El tòpic diu també que si Madrid estira la via repressiva, Europa farà costat a Catalunya i tot canviarà. També en tinc els meus dubtes. Mentre l’acció governamental no surti del marc legal (i no crec que siguin tan estúpids de córrer aquest risc), ho veig improbable. Si la Unió Europea ha deixat fer a Orbán sense immutar-se, Rajoy, desgraciadament, encara té molt marge.
Una estratègia cap a la independència ha de tenir en compte aquestes dades. I sembla com si Puigdemont les anés fent seves. L’ampliació de camp amb l’assumpció del referèndum com a opció tàctica ho afavoreix. Naturalment, aquesta via realista és lenta, però ¿és que algú s’ha cregut realment que amb les relacions de forces vigents la independència es pot plantejar per a l’any vinent? És cert que en un món accelerat i compulsiu com el que vivim no és fàcil fer un camí llarg sense defallir. Però si no es té força suficient per capgirar la situació no té cap sentit facilitar al contrari que t’acorrali. Seguir sumant amb paciència fins a assolir una majoria que sigui indiscutible. Paradoxalment, l’opció tàctica és el referèndum, però la més probable són les eleccions. Només si s’hi donés una majoria suficient, el referèndum es podria imposar com a conseqüència inexorable. No veig dreceres.
