La més bella història
Ha mort Marcos Ana, poeta i militant comunista, un nom que segurament avui sona a molt poca gent però que va ser degà dels presoners antifranquistes: 23 anys de presó, amb dues condemnes a mort condonades. Martí Gómez i jo el vam entrevistar a París l’any 76. La llibertat va ser per a ell un aprenentatge dur: “Hauria pogut suportar cent anys de presó si els hagués viscut, perquè jo ja era una pedra d’aquell edifici”. I allà dins va comprovar que “l’ésser humà té una capacitat d’adaptació terrible”. “He vist morir milers de companys. Als anys 40, on era jo cada nit en treien molts”. Però Marcos Ana evitava aquests temes perquè no volia que semblés que implícitament demanava venjança. “La venjança no pot ser ni un ideal polític ni un objectiu revolucionari”.
Tanmateix, la més bella història que en van explicar va ser la de la seva iniciació sexual. Quan va sortir de la presó mai havia tingut relacions amb una dona. Ja al carrer “tremolava com un nen” quan les veia: “Si una em mirava no m’atrevia a dirigir-li la paraula”. Uns amics el van portar a un cabaret i a una noia jove li van donar mil pessetes perquè se n’anés amb ell. Quan es van quedar sols, “hauria volgut que se l’empassés la terra”. Ella es va pensar que estava boig o borratxo, fins que li va explicar on havia estat i què li passava. El va dur a passejar per Madrid, van parlar, van plorar, es van explicar la vida. Finalment, van anar a un hotel: “Amb moltes dificultats, amb moltes inhibicions, aquella dona amb molta tendresa va aconseguir que per primera vegada fes l’amor”. Va voler que es quedés amb ella a l’hotel i al matí van esmorzar al llit xocolata amb xurros. “I vaig marxar amb un nus a la gola”. En arribar a casa es va trobar les mil pessetes a la butxaca amb una nota que deia: “Perquè tornis aquest vespre”. Quan portava hores dubtant què havia de fer, va passar per una floristeria, va compra mil pessetes de flors, va anar a l’hotel i va deixar l’immens ram a nom d’Isabel Peñalva. Marcos Ana deia, amb un deix de malenconia: “Si algun dia va veure una imatge meva, la Isabel devia pensar: «Aquest va ser el tonto d’aquella nit»”.
