Publicitat
Publicitat

La por

Diu el sociòleg Manuel Castells que “les societats es gestionen sobre la base de la por, l’emoció humana més important”, i que aquesta “només se supera amb la indignació que permet anar més enllà de la por que passi alguna cosa”. Precaris i contingents com som els humans, la dificultat existencial d’acceptar aquesta condició i el temor a perdre el poc que tenim fa que a l’hora de fer passos arriscats la por emergeixi com un poderós fre. Si a més es tracta de societats que, malgrat tot, tenen un nivell alt de benestar, el reflex conservador, estimulat per la por, està sempre a punt d’activar-se. Per això sovint hi ha una gran distància entre el que respiren les xarxes socials i els comportaments socials majoritaris. Per això als partits conservadors els agrada tant apel·lar a la majoria silenciosa: és la representació social de la por.

D’aquí al 27-S el govern del PP i les institucions espanyoles jugaran a fons la carta de la por. Apujaran el to sense cap mirament per dibuixar un dia després apocalíptic que espanti els sectors conservadors del potencial electorat independentista. I com a resposta a un moviment que abasta amplis sectors de les classes mitjanes no és un estratègia a menystenir. Alguns diuen: com més agressius es posin, millor per al procés. Cada cop que Rajoy parla són vots per a la independència. Potser a les xarxes sí, però no a totes les cases. El discurs de la por no va a buscar vots per al PP, que ja sap que en tindrà pocs, va a desmobilitzar el vot independentista i a comprometre els altres partits espanyols. ¿Vol dir això que totes les amenaces que ara s’anuncien s’acompliran? Òbviament, dependrà de les relacions de forces que emanin dels resultats. Però qualsevol govern sap que hi ha límits que no pot passar i que en el moment que transmeti la imatge que no controla la situació amb normalitat, que se li ha escapat de les mans i que ha d’entrar en el terreny de les mesures d’excepció, a Europa se’l miraran d’una altra manera. Un pas de més en aquest direcció sí que beneficiaria objectivament l’independentisme, malgrat que la por seguiria fent estralls.

Mentrestant, temps de paraules gruixudes -encara que se’ls escalfi la boca i arribin a l’absurditat, és a dir, es facin incomprensibles, com quan el ministre Margallo compara el sobiranisme amb el nazisme i el totalitarisme-; amenaces: suspensió de l’autonomia, denúncies als tribunals, panorama econòmic i social apocalíptic, i fins i tot la possibilitat de fer candidat del PP García Albiol per practicar la fatxenderia de campanya. Tanmateix, per eficaç que pugui ser el discurs de la por, no deixa de ser el discurs de la impotència. De la incapacitat de respondre políticament a un desafiament democràtic que demana un altre repartiment del poder. Quan el rei, que per les seves limitacions constitucionals està obligat a respectar sempre la línia política del govern, declara Artur Mas irreductible, ¿està anunciant una acció de reconducció forçada o una exclusió del sistema? La por i l’amenaça: el discurs que no para. La pregunta és: ¿esporuguirà el personal o augmentarà la indignació? La resposta, el 27-S. Però no menystinguem el discurs de la por: cal contrarestar-lo, més que contestar-lo.