Publicitat
Publicitat

La prudència en la incertesa

1 . FRAGMENTACIÓ. Escarmentats pels darrers fracassos de les enquestes electorals i moguts per un cert sentit de la prudència, ara els articulistes especulen menys amb els resultats i se centren a reflexionar sobre la fragmentació. Sembla una carta segura: els partits de sempre resistiran més o menys, els emergents es quedaran per sobre o per sota de les seves expectatives, però l’escenari polític sortirà sensiblement més fragmentat del que estava. L’avaluació dels resultats i, sobretot, la seva projecció en els comicis posteriors requerirà filar prim. Agafem l’exemple de Barcelona. La campanya electoral ha generat una dinàmica mediàtica que ha convertit l’elecció en un duel entre Xavier Trias i Ada Colau. En la mesura que aquesta hipòtesi es converteix en relat generalitzat, té efectes directes sobre el comportament electoral. Perjudica els altres actors i, en especial, el PSC, tants anys defensor del títol, i Esquerra Republicana, que fa uns mesos semblava destinada a ser l’aspirant natural. I és un èxit de Barcelona en Comú: què més pot desitjar una marca que s’estrena que ser situada al capdamunt pel mercat electoral? Però és un èxit de doble tall: la fa receptora del vot útil d’esquerres que no vol que Trias governi, però mobilitza el vot de la por, molt sensible davant una candidatura que, en part, ha sorgit dels marges del sistema. Tot indueix a pensar que el principal beneficiari d’aquest duel és Trias. Hi ha molt vot anti-Colau que tendirà a concentrar-se en el cavall guanyador, en prejudici d’altres partits convencionals. Però també és cert que, amb aquest impuls, un resultat de Trias ajustat (no cal dir si fos perdedor) seria un indici demolidor per al futur de Convergència i Unió.

Fem cultura de fragmentació. Multiplicar els actors no té per què ser negatiu. Pot reforçar el vincle representatiu, pot ajudar a compartir responsabilitats, l’ideal tan reiteradament predicat per Tony Judt i tan absent en el despotisme de les majories absolutes, i pot servir per limitar excessos. Hi ha dues cultures de la fragmentació: la creativa, la que sap sumar, i la regressiva, la de la psicopatologia de les petites diferències que tot ho neutralitza. Pesa un mal record dels anys del tripartit, quan hi va haver excessives dissonàncies, encara que també menys corrupció. D’aquella experiència se n’haurà d’aprendre per fer coalicions productives. És a dir, per jugar amb una mica de grandesa. I això vol dir governs compostos, amb compromisos ferms entre els diferents socis. I no aquesta solució escassament democràtica de deixar governar el que arriba primer i collar-lo des de fora. Això no és política, és mercadeig. La regla en democràcia no és tenir un escó més que l’altre: és ser capaç d’agrupar la meitat més un.

2 . PEDAGOGIA. L’ANC s’adequa al nou estat d’esperit de l’independentisme amb la substitució de Carme Forcadell per Jordi Sànchez. El nou president, amb llarga experiència en política, educació i moviments socials, ha dit que la declaració unilateral d’independència no és el camí adequat i que ara és el moment de la pedagogia més que no pas de l’agitació. ¿S’ha d’interpretar com un signe que el procés entra en una nova etapa? ¿I que partits i moviments socials tindran rols més diferenciats?

3 . LENINISME. “Nosaltres sí que som moderns i revolucionaris, perquè diem la veritat, sense demagògia”, va dir Artur Mas. Ja ho deia Lenin: “La veritat sempre és revolucionària”. Una frase enginyosa pot provocar descàrregues explosives entre la foto i el peu que l’acompanya. Modern té moltes accepcions, i en alguna hi podríem encabir el president, però de revolucionari costa veure’n un sol senyal en el seu look. Potser per això hi ha tanta gent -també entre els seus- que encara no ha entès que se la jugués del tot amb l’independentisme. “Sempre havia sigut dels nostres”, diuen en el món empresarial. Mas leninista, qui ho havia de dir?