Publicitat
Publicitat

A la recerca del plebiscit

1. Unitat. D’aquí al 27-S estarem permanentment en la dinàmica de l’“estàs amb mi o estàs contra mi”. Anem a una elecció plantejada en termes de confrontació simple: independència o unió. I, per tant, són moments de grans promeses, de sentències inflamades, d’exaltacions ditiràmbiques. Sotmès permanentment a expectatives que no acaben de realitzar-se, el moviment sobiranista té un inevitable caràcter ciclotímic. Després d’uns mesos de depressió, l’anunci de la llista Junts pel Sí ha desencadenat una nova fase eufòrica. Però les opcions de moral provisional que porten a fer apostes polítiques (en aquest cas, a favor de la independència) no justifiquen donar vacances al sentit crític. I jo personalment segueixo pensant que diverses llistes és millor que una. I no m’agrada que s’utilitzi la causa superior -la independència, en aquest cas- per eludir el judici sobre la pròpia gestió, amagant-se en una llista calaix de sastre. Sempre m’han incomodat les unitats incontestables, sempre he sospitat del discurs que la unió fa la força. Per compartir un gran objectiu no cal que ningú hagi de renunciar a la seva singularitat, ni servir de coartada de l’altre, ni incloure en el seu programa coses que no ha defensat mai. Afortunadament, als que ens sentim incòmodes per no poder triar sempre ens quedarà la CUP. Encara que també pot passar que n’hi hagi de més conservadors que acabin a Unió o gent d’esquerres que opti per la llista de Podem i companyia.

Un dels arguments per la llista única és que fa bola de neu, pel típic mecanisme de l’espiral del silenci que minimitza tot el que en queda fora. Crec que és més fàcil que cadascú faci el ple dels seus per separat que junts. En tot cas, un argument juga a favor dels partidaris de la llista unitària: el sol fet d’anunciar-la ha despertat la irritació del govern espanyol, que donava el tema de la independència per amortitzat. I ha començat el carrusel de les amenaces, sobretot per part de Margallo. No deixa de ser curiós -potser un acte fallit- que l’ariet de la batalla ideològica contra l’independentisme sigui el ministre d’Afers Estrangers.

Més enllà d’alguns interessos partidistes evidents, entenc les raons de la llista que voldria ser única però no ho és. Perquè l’independentisme guanyi aquestes eleccions cal polaritzar. La irrupció amb força de l’esquerra alternativa en l’escena política catalana, ara encallada a la recerca de candidat, ha complicat sensiblement l’escenari del 27-S, perquè pot canalitzar un vot de protesta que en altres circumstàncies es podia haver apuntat a la independència. L’elecció s’anava a jugar amb quatre variables: unionisme, catalanisme no independentista, independentisme i esquerra alternativa, que duia a una dispersió del vot que feia molt difícil una majoria clara. La llista i la sobreactuació verbal en relació a ella poden fer pujar, com a resposta, el to dels partits espanyols i dels unionistes confessos, i portar la campanya al terreny de la confrontació simple: independència sí, independència no. És a dir, forçar el caràcter plebiscitari de la convocatòria.

L’eslògan deixat anar per Raül Romeva, i destinat a ser emblema de campanya, “Anem a totes”, simbolitza aquesta estratègia. Tanmateix, tal vegada impulsat per la incomoditat de trobar-se entre gent que havia combatut durant molts anys, Romeva va apujar el to, anunciant que en cas de bloqueig de l’estat espanyol “es procedirà a la proclamació immediata de la independència”. ¿Factor de mobilització o factor de por? En una societat malgrat tot benestant, que no sembla disposada a córrer més riscos del compte, anunciar passos impossibles pot generar més dubtes que adhesions. Per guanyar la independència s’han de sumar vots, molts vots, perquè el vot i la paraula són les úniques armes de què es disposa perquè la negociació amb Espanya i amb Europa s’imposi com a inevitable. Però prometre la proclamació de la independència és garantia de frustració. Es proclamaria i tot seguiria igual. ¿O és que es pot pensar seriosament que es compta amb alguna capacitat de coerció i coacció per imposar la decisió presa?

2. Por.Diu el filòsof Jürgen Habermas: “Em temo que el govern alemany, incloent-hi el seu soci socialdemòcrata, ha dilapidat en una nit el capital polític que una Alemanya millor havia acumulat durant mig segle”. Torna la desconfiança en Alemanya. I ja no és tabú evocar el passat. “Per primer cop hi ha por”, diu un home tan prudent com Romano Prodi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT