Publicitat
Publicitat

El retorn de la geopolítica a Europa

Un col·lega que ha estat recentment al Centre d’Estudis Europeus de Harvard em diu que li ha sorprès la simplicitat amb què des dels Estats Units es veu la qüestió grega. No hi ha cas. Grècia continuarà a l’euro al preu que sigui. Alemanya dirà el que vulgui però haurà d’acceptar que s’ha de salvar els grecs. L’opinió pública alemanya és molt reactiva en aquesta qüestió. Però no es pot permetre que Grècia quedi penjada i caigui en mans de Putin. És a dir, les advertències del govern grec sabien que tocaven una qüestió sensible. Putin té recursos per donar un cop de mà a Grècia si aquesta es trobés desemparada. I els Estats Units no volen ni sentir parlar de Rússia amb un peu al sud d’Europa. Ja n’hi ha prou amb la pressió que fa a l’Est, que està lluny d’haver-se acabat. Poca gràcia fa als americans que els xinesos siguin mig amos del port del Pireu. Només faltaria tenir-hi ficats els russos. De manera que, paradoxalment, gràcies als americans Syriza pot gaudir de millors perspectives de les que se li atribuïen.

La geopolítica torna a condicionar la política europea. En tenim una llarga experiència. Durant la Guerra Freda, sota la xarxa nuclear que havien teixit les dues grans potències, Europa no tenia marge de maniobra. Com va dir Javier Pradera, l’Europa democràtica occidental era com un balneari. Vivia millor que ningú al món, però era perfectament irresponsable: els dos grans decidien per ella. Els països europeus degudament alineats només es podien permetre la política domèstica -cadascú s’entretenia guardant la pròpia casa-. És cert, tanmateix, que es va aprofitar el temps per començar a construir la Unió Europea, impel·lits perquè durant la Segona Guerra Mundial, amb el nazisme, s’havia baixat a l’últim saló de l’infern i s’havia pres consciència que allò no es podia repetir. Tanmateix, també es pot dir, més brutalment, a la manera de Kissinger, que l’OTAN i el mercat comú no tenien com a objectiu defensar-se de l’URSS sinó assegurar que Alemanya estava controlada.

Sigui com sigui, Europa vivia sota designis superiors. Amb la gran inundació que va ser la caiguda del Mur de Berlín es recuperava poder i autonomia. I mentre Rússia, derrotada i desconcertada, feia la seva travessia del desert, l’Europa franco-alemanya anava prenent cos. El procés paral·lel de globalització i tants anys de viure sense responsabilitats van fer que l’adaptació al nou món no resultés fàcil. De model universal, Europa ha passat, en un no-res, a terra de dubtes i desconcert, atrapada en la complexa trama política en què pugnen el poder dels governs, les pretensions dels experts de la Comissió i la legitimitat democràtica d’uns ciutadans que se senten deixats de la mà de Déu.

Abans de consolidar-se i sentir-se forta, Europa ha tornat a tastar la medicina de la geopolítica. S’ha perdut en guerres exteriors que l’han fracturat i ara es troba amb la pressió de les relacions de forces internacionals a les seves portes, després que el voluntarista retorn imperial de Rússia faci emergir temors del passat. Alguns discuteixen si l’escenari s’assembla més a les vigílies de la Primera o de la Segona Guerra Mundial, encara que l’armament actual faci pensar que és impossible tornar-hi.

Per tant, del cas grec ens ve una nova lliçó (i després diran que Syriza no ha servit per res): no n’hi ha prou amb interessos econòmics, les polítiques poden ser també condicionades per raons d’estratègies geopolítiques -és a dir, per interessos de poders que estan lluny d’aquí- que poden passar per sobre de les raons pràctiques locals. Els ciutadans alemanys s’hauran d’anar fent a la idea que hi ha raons de poder que poden ser més importants que les raons del deute. I això només és un començament.