Publicitat
Publicitat

El retorn de l’àrea metropolitana

1 . INTERMITÈNCIES. El concepte d’àrea metropolitana que en el seu moment el president Pujol va decretar tabú i que ha anat prenent una forma residual administrativa (herència dels pactes de repartiment de poder entre CiU i PSC) sembla que comença a emergir amb nova embranzida. I que està en les oracions de la majoria de candidats a les eleccions municipals barcelonines. És evident que Barcelona i els municipis del seu entorn immediat formen un continu en el qual cada cop és més complicat separar competències i responsabilitats. Per tant, hi ha raons de racionalitat en la gestió i en l’acció política per superar fronteres administratives que ja no responen a realitats diferenciades, i per construir mecanismes de cooperació eficients entre ciutats que no comencen ni acaben en un rètol sinó que es barregen.

Però per afrontar aquestes qüestions no és suficient un mecanisme superestructural i d’escassa visibilitat com els actuals òrgans de l’àrea metropolitana. Cal donar-li veritable contingut polític, cal deixar enrere alguns tabús i donar gruix a la idea metropolitana. L’àrea Barcelona és alguna cosa més que un seguit de xifres. Reduir a números tot allò que resulta incòmode posar en paraules mirant a les persones és un exponent clàssic del que avui se’n diu la vella política. Quantificar és la millor manera de reduir els problemes a qüestions estrictament tècniques, és a dir, d’acomiadar la política, estalviar-se la confrontació, la negociació, el conflicte.

Els tabús són principalment dos: la por a Barcelona i la por que l’àrea metropolitana pugui acabar desdibuixant el govern de Catalunya. La por a Barcelona és el temor de les ciutats de l’entorn a ser simbòlicament absorbides per la capital. De mica en mica, s’ha anat entenent que aprofitar la imatge i la força de Barcelona pot ser rendible, a condició que Barcelona sigui realment capaç d’entendre que cal compartir i repartir. La por que sigui un contrapoder a Catalunya és un reflex antic, d’abans que la independència es fes laica, que es basa en la creença que, per la seva composició social i d’origen, l’entorn de Barcelona és territori comanxe per al nacionalisme identitari. Sobre aquest prejudici es va construir el neguit de la desnaturalització de Catalunya. Un país és el que és, no el que alguns voldrien creure que és. I la força de Catalunya ve de les poderoses ones expansives que des de l’àmbit barceloní s’estenen més enllà del territori, amb capacitat d’influència creixent, i ens donen un lloc important al món.

Fer més fluides les relacions entre les ciutats de l’àrea metropolitana permetria combatre els prejudicis i faria emergir i aproximar l’enorme complexitat cultural de Catalunya. I, per tant, contribuiria a fer que el país s’entengués millor a ell mateix. Però això requereix una mirada que assumeixi l’enorme diversitat cultural sense sucumbir, per dir-ho en paraules de Beatriz Sarlo, “a la temptació d’atribuir qualsevol dels seus actes a la construcció deliberada d’una identitat”. “Els actes, els barris, les festivitats, les fires -diu Sarlo- són signes en flotació que coagulen, es consoliden, però també es dispersen”. No oblidem que tota identitat “és sempre una intermitència”. I és en les intermitències que es creen les comunitats democràtiques.

2 . SUSPENDRE. “Cal seguir l’exemple de Sarkozy -diu Esperanza Aguirre-. Si en un partit es xiula La marsellesa, se suspèn i es juga a porta tancada”. Ho ha dit la candidata a alcaldessa de Madrid anticipant soroll a la final de Copa. Si els liberals del PP són així (Esperanza Aguirre presumeix de ser-ho), ¿com deuen ser els altres? L’himne nacional com a música sagrada que queda fora de l’àmbit de la crítica i de la discrepància. Una idea ben restrictiva de la llibertat d’expressió. ¿No sap Esperanza Aguirre que aquesta llibertat va irrompre en la modernitat precisament perquè no hi hagués poders i símbols de poder intocables? I diuen que el nacionalisme espanyol no existeix. Fer callar els que xiulen és negar la realitat. Pura hipocresia. Agafem-nos-ho pel costat bo i recordem La Rochefoucauld: “La hipocresia és l’homenatge que el vici rendeix a la virtut”.