Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Reforma o divorci a Europa

L’euro només funcionarà si es modifiquen les normatives i institucions de l’eurozona

Dir que l’eurozona no ha funcionat bé des de la crisi del 2008 és un eufemisme. Els estats membres han tingut pitjors resultats que els països de la UE que no formen part de l’eurozona, i molt pitjors que els EUA, epicentre de la crisi.

Els països de l’eurozona amb més dificultats estan sumits en la depressió econòmica o en una profunda recessió. La seva situació —penseu en Grècia— és pitjor en molts aspectes que la que es va viure durant la Gran Depressió dels anys 30. Els que estan millor, com Alemanya, semblen en bona situació, però només en comparació amb els altres, i el seu model de creixement es basa en part en unes polítiques proteccionistes que tenen èxit a costa dels antics socis.

S’han presentat quatre tipus d’arguments per explicar aquest estat de coses. A Alemanya li agrada culpar les víctimes i assenyala amb el dit el malbaratament dels grecs i el deute i els dèficits d’altres països. Però això és posar el carro davant dels bous: abans de la crisi de l’euro, Espanya i Irlanda tenien superàvit i unes ràtios baixes de deute-PIB. Per tant, la crisi va ser la causant dels dèficits i els deutes, i no al revés. Altres partidaris de culpar les víctimes assenyalen l’estat del benestar i l’excessiva protecció del mercat laboral com a causa dels problemes de l’eurozona. Però resulta que alguns dels països europeus amb més bons resultats econòmics, com Suècia i Noruega, tenen les estructures més fortes de protecció del mercat laboral i l’estat del benestar.

El segon tipus d’explicació es basa en la qualitat dels líders europeus: calen uns dirigents millors, homes i dones que entenguin millor l’economia i apliquin unes polítiques millors. Sens dubte, unes polítiques equivocades —no només les d’austeritat, sinó també unes suposades reformes estructurals, molt desencertades, que han aprofundit la desigualtat i han debilitat encara més la demanda global i el potencial de — no han fet sinó empitjorar les coses. Però l’eurozona va ser un acte polític en què ineluctablement la veu d’Alemanya havia de ser la més forta. Els que durant aquest últim terç de segle hagin tractat amb polítics alemanys haurien d’haver previst aquest resultat.

La tercera explicació és la clàssica crítica de la dreta que denuncia l’afició dels euròcrates a unes normatives asfixiants que frenen les innovacions. Aquesta crítica tampoc l’encerta. Els euròcrates, les lleis laborals i l’estat del benestar no van canviar de sobte el 1999, quan es va adoptar el sistema de tipus de canvi fix, ni el 2008, quan va començar la crisi.

I això ens deixa amb la quarta explicació: el culpable de tot plegat és l’euro, més que no pas les polítiques i les estructures dels diferents països. L’euro ja va néixer amb greus defectes. Ni els millors legisladors del món se n’haurien sortit. L’estructura de l’eurozona va imposar la rigidesa associada al patró or. La moneda única es va carregar el principal mecanisme d’ajust dels estats membres, el tipus de canvi, i l’eurozona va imposar limitacions a la política monetària i fiscal.

En resposta als xocs asimètrics i a les divergències de productivitat, s’hauria hagut d’ajustar la taxa de canvi real (en funció de la inflació), de tal manera que els preus a la perifèria de l’eurozona baixessin en relació amb Alemanya i el nord d’Europa. Però, amb una Alemanya inflexible en matèria d'inflació, l’ajust només es podia aconseguir mitjançant una deflació que resultaria desastrosa en altres països. En general, això s’ha traduït en un atur dolorós i el debilitament dels sindicats. Els països més pobres de l’eurozona, i sobretot els seus treballadors, han hagut de pagar els plats trencats de l’ajust. Així doncs, el pla per promoure la convergència entre els països de l’eurozona ha fracassat i han crescut les disparitats entre els països i dintre seu.

Aquest sistema ni funciona ni funcionarà a la llarga: la política democràtica en garanteix el fracàs. L’euro només funcionarà si es modifiquen les normatives i institucions de l’eurozona. Caldrien set canvis:

• Abandonar els criteris de convergència, que exigeixen que el dèficit sigui inferior al 3% del PIB.

• Substituir l’austeritat per una estratègia de creixement, finançada per un fons de solidaritat per a l’estabilització.

• Desmantellar un sistema propens a les crisis en què els països han de demanar crèdits en una moneda que no controlen, i recórrer, en canvi, als eurobons o algun mecanisme semblant.

• Distribuir millor la càrrega durant l’ajust, de manera que els països amb superàvit es comprometin a augmentar els salaris i la despesa fiscal; d’aquesta manera, els seus preus pujarien més de pressa que els dels països amb dèficit.

• Modificar el mandat del Banc Central Europeu, que se centra només en la inflació, a diferència de la Reserva Federal dels EUA, que té en compte l’ocupació, el creixement i l’estabilitat.

• Garantir els dipòsits per evitar la fuga de diners dels països en dificultats i construir una autèntica unió bancària.

• Promoure, en lloc de prohibir, polítiques industrials perquè els països endarrerits de l’eurozona es posin al dia.

Des d’una perspectiva econòmica, aquests canvis són mínims, però potser els actuals dirigents de l’eurozona no tenen la voluntat política necessària per posar-los en pràctica. Això no canvia el fet que l’actual situació és insostenible. Un sistema destinat a promoure la prosperitat i la integració ha tingut l’efecte contrari. Un divorci amistós seria millor que l’actual punt mort.

És evident que tots els divorcis tenen un preu, però anar fent la viu-viu encara ens sortiria més car. Com ja hem vist aquest estiu al Regne Unit, si els dirigents europeus no poden o no volen prendre les decisions difícils, seran els votants europeus els qui les prenguin, i potser als polítics no els agradaran els resultats.

Copyright Project Syndicate

PUBLICITAT
PUBLICITAT