Publicitat
Publicitat

El poder secret de les grans empreses

Els Estats Units i el món estan immersos en un gran debat sobre els nous acords comercials. Abans a aquesta mena de pactes se’ls anomenava “acords de lliure comerç”, tot i que, en realitat, eren acords de comerç manipulats, fets a mida per als grans interessos empresarials dels Estats Units i la Unió Europea principalment. Avui dia és més habitual denominar-los “acords d’associació”, com l’Acord d’Associació Transpacífic (TPP). De tota manera, aquests acords no constitueixen associacions entre iguals: a la pràctica, els Estats Units en dicten les condicions. Afortunadament, però, els socis dels Estats Units cada vegada es resisteixen més a signar-ne.

No és gaire difícil entendre per què. Aquests acords van molt més enllà del comerç; també regulen les inversions i la propietat intel·lectual i imposen canvis fonamentals als marcs jurídics, judicials i reglamentaris dels estats sense la participació ni el control de les institucions democràtiques.

Potser la part més abominable -i la més deshonesta- d’aquests acords és la relativa a la protecció dels inversors. És evident que els inversors han d’estar protegits del risc que governs sense escrúpols els expropiïn el seu patrimoni. Això no obstant, el propòsit d’aquestes disposicions no és precisament aquest. En els últims decennis hi ha hagut molt poques expropiacions. A més, els inversors que volen tenir les espatlles cobertes poden adquirir una assegurança de l’Organisme Multilateral de Garantia d’Inversions, que forma part del Grup del Banc Mundial (el govern nord-americà i els d’altres països ofereixen assegurances semblants). Tot i això, els Estats Units exigeixen que el TPP inclogui disposicions d’aquesta mena, malgrat que molts dels seus socis disposen d’uns mecanismes de protecció de la propietat i d’un sistema judicial tan bons com els nord-americans.

El veritable propòsit d’aquestes disposicions és impedir que es promulguin normes (en matèria de sanitat, medi ambient, seguretat i, sí, fins i tot finances) per protegir la pròpia economia i els ciutadans dels Estats Units. En virtut d’aquestes disposicions, les empreses poden demandar els governs i reclamar-los que se les indemnitzi íntegrament per qualsevol reducció dels beneficis futurs esperats derivada de canvis normatius.

I això no és tan sols un supòsit teòric. Philip Morris ha demandat l’Uruguai i Austràlia per haver obligat els fabricants a col·locar etiquetes per advertir dels riscos del tabaquisme als paquets de tabac. És cert que tots dos països han anat una mica més enllà que els Estats Units, obligant a incloure imatges explícites que il·lustren les conseqüències del consum de tabac. I el cas és que l’etiquetatge funciona: dissuadeix la població de fumar. Per aquest motiu, ara Philip Morris reclama que se l’indemnitzi pels beneficis que ha deixat de percebre.

Així doncs, si en el futur es descobreix que algun altre producte provoca problemes de salut (cal recordar el cas de l’amiant), en lloc d’haver d’afrontar demandes pels costos que ens hagin estat imposats a nosaltres, el fabricant podria demandar el govern per impedir-li que continuï causant la mort a més persones. El mateix podria passar si els nostres governs establissin una reglamentació més estricta per protegir-nos de l’impacte de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Quan presidia el Consell d’Assessors Econòmics del president Bill Clinton, grups antiecologistes van intentar aprovar una disposició semblant que es va anomenar “expropiacions reglamentàries”. Sabien que, un cop aprovada, es podrien aturar reglamentacions pel sol fet que el govern no pogués assumir el pagament de la indemnització corresponent. Per fortuna, vam aconseguir frenar la iniciativa, tant als tribunals com al Congrés nord-americà.

Però ara els mateixos grups miren d’esquivar els processos democràtics incorporant disposicions d’aquesta mena a projectes de llei el contingut dels quals s’oculta en gran part a l’opinió pública (però no a les grans empreses que pressionen perquè s’incorporin les disposicions). Tant és així que només ens assabentem del que succeeix gràcies a les filtracions i les converses amb membres del govern aparentment més compromesos amb els processos democràtics.

Per al sistema de govern dels Estats Units és fonamental disposar d’un poder judicial imparcial i públic, amb normes jurídiques configurades al llarg de decennis, que estigui basat en els principis de la transparència, la jurisprudència i la possibilitat de recórrer les decisions desfavorables. Tanmateix, tot això està quedant arraconat, ja que els nous acords disposen que cal recórrer a un arbitratge privat, mancat de transparència i molt costós. A més, en l’aplicació d’aquest mecanisme hi abunden els conflictes d’interès, de manera que, per exemple, els àrbitres poden ser jutges en un cas i part en un altre de relacionat.

Els processos són tan cars que, per defensar-se en la causa contra Philip Morris, l’Uruguai ha hagut de demanar ajuda a Michael Bloomberg i a altres nord-americans adinerats i compromesos amb la salut. A més, les grans empreses poden interposar demandes, però altres interessats no. En cas que no es respectin altres compromisos (en matèria laboral o mediambiental, per exemple), els ciutadans, els sindicats i els col·lectius de la societat civil no tenen dret a interposar-ne.

Si hi ha hagut alguna vegada un mecanisme de resolució de disputes parcial i que no respecti els principis bàsics, és aquest. És per això que em vaig sumar a un grup de juristes nord-americans molt reputats, alguns dels quals treballen a Harvard, Yale i Berkeley, per escriure una carta al president Barack Obama en què explicàvem el mal que causen aquests acords al nostre sistema de justícia.

Els cars advocats dels grans grups empresarials dels Estats Units, Europa i el Japó tenen moltes possibilitats d’imposar-se als advocats mal pagats dels governs, que malden per defensar l’interès general. I una cosa encara pitjor: les grans empreses dels països avançats poden constituir filials en estats signants d’acords, invertir al seu país d’origen per mitjà d’aquestes filials i, tot seguit, interposar demandes, cosa que els proporciona una nova via per blocar reglamentacions.

La pregunta és: ¿hem de permetre que grans empreses adinerades s’aprofitin de disposicions ocultes en suposats acords comercials per dictar com viurem al segle XXI? Espero que els ciutadans dels Estats Units, d’Europa i del Pacífic hi responguin amb un no rotund.

Copyright Project Syndicate