Publicitat
Publicitat

FINANCES PÚBLIQUES

¿Els Estats Units han d’emetre deute a més llarg termini?

¿El govern dels Estats Units hauria d’assegurar-se poder gaudir en un futur dels costos de finançament ultrabaixos d’avui dia emetent deute a més llarg termini? Fa de mal dir. Ara bé, atès que el nivell global d’endeutament del país ja és alt (sense parlar de les obligacions relatives a les pensions i la cobertura sanitària no aprovisionades, que probablement augmentaran), potser ha arribat el moment de fer-ho.

Fins ara el Tresor dels Estats Units i el consell de la Reserva Federal (FED), actuant de manera combinada, han treballat per mantenir en un nivell baix el deute públic a llarg termini amb l’objectiu de disminuir els tipus d’interès per al sector privat. De fet, actualment, la durada mitjana del deute nord-americà (que integra el balanç de la Fed) és inferior a tres anys, molt per sota de la de la majoria de països europeus, malgrat els programes massius d’expansió quantitativa que han posat en marxa els seus bancs centrals.

La inclinació a favor de l’endeutament de curt termini com una manera de mirar d’estimular l’economia ha sigut lògica fins avui. A més, com que el tipus d’interès del deute nord-americà a 30 anys és si fa o no fa 200 punts bàsics més alt que el tipus dels títols a un any, l’endeutament a curt termini també ha servit al govern per estalviar-se diners. Però l’executiu no hauria d’actuar com un banc o un fons d’inversió lliure, carregant-se de deute de curt termini per finançar projectes de llarg termini. És massa arriscat. Tenint en compte que el deute net del govern dels Estats Units ja ha assolit el 82% de la renda nacional, els costos fiscals potencials d’una pujada sobtada dels tipus d’interès podrien ser descomunals.

Ningú diu que un ascens d’aquesta mena sigui probable o imminent, però les probabilitats que es produeixi no són tan insignificants com alguns voldrien creure. Per començar, els tipus d’interès podrien repuntar si sobrevingués una guerra o algun altre fet catastròfic. Una possibilitat menys dramàtica però més probable és que algun dia la Fed trobi la manera de fer augmentar les expectatives d’inflació, que -com passa en la majoria d’economies avançades- han anat de baixada inexorablement. Si les expectatives d’inflació comencessin a incrementar-se, empenyerien els tipus a l’alça.

També es podria produir un increment dels tipus d’interès a causa de danys autoinfligits. Suposem, per exemple, que els votants nord-americans elegissin com a president un empresari imprevisible i incompetent que consideri que els concursos de creditors són coses que passen en el dia a dia. Alternativament, no costa gaire imaginar-se un seguit de dirigents marcadament populistes que facin seva la falòrnia que diu que el nivell de deute del sector públic és bàsicament irrellevant i mai no hauria de ser un obstacle a l’hora de maximitzar la despesa pública.

Malauradament, si mai els Estats Units es veiessin confrontats a una normalització abrupta dels tipus d’interès, caldria dur a terme ajustos significatius en matèria d’impostos i de despesa. I és gairebé segur que el seu cost global en l’atur, per exemple, recauria de manera desproporcionada sobre els pobres, un fet que els populistes que es pensen que el deute és un bufet lliure ignoren perquè els convé.

Val a dir que postergar els venciments dels préstecs no implica necessàriament obtenir menys diners en préstec. La majoria d’economistes convenen que és sensat acceptar dèficits més grans si se’ls destina a pagar millores necessàries en infraestructures i ensenyament i, per descomptat, a millorar la seguretat física i informàtica del país. Hi ha un nombre considerable de projectes profitosos pendents i els tipus d’interès reals (ajustats per inflació) són baixos -tot i que, mesurats correctament, poden ser força més alts del que indiquen les xifres oficials, principalment perquè la incapacitat del govern a l’hora de tenir en compte els beneficis dels nous béns fa que sobreestimi la inflació-. Tant de bo el nou president creï un grup de treball en infraestructures amb una gran independència i perícia tecnocràtica que ajudi a seleccionar propostes de projectes, tal com va fer l’executiu britànic d’abans del Brexit.

Pel fet de controlar la moneda de reserva mundial, els Estats Units tenen marge per endeutar-se. Tanmateix, haurien d’estructurar el deute amb intel·ligència. Fa uns quants anys encara tenia sentit que la Fed fes malabarismes per reduir els costos de finançament a llarg termini. Actualment, amb l’economia en vies de normalització, les mesures creatives -com ara l’expansió quantitativa, que, a la pràctica, escurça els terminis del deute del govern traient els bons a llarg termini del mercat- semblen molt menys justificades.

Per aquest motiu ha arribat el moment que el Tresor dels Estats Units es plantegi endeutar-se a més temps vista de com ho ha fet en els últims anys. Ara bé, el títol de deute amb un termini més llarg emès pel govern dels Estats Units és el bo a 30 anys. Espanya ha emès de manera reeixida deute a 50 anys a un tipus molt baix, i Irlanda, Bèlgica i fins i tot Mèxic han emès títols a 100 anys. Esclar que no hi ha garantia que els tipus no baixin encara més en el futur, però es tracta de disposar d’un cabal d’obligacions per interessos menys arriscat de cara a l’esdevenidor.

L’experiència del Japó

Molts polemistes amb inclinacions d’esquerres assenyalen el Japó, que té un deute net d’aproximadament el 140% del PIB, com a prova que elevar molt més el deute és una idea fantàstica, a despit de la trajectòria anèmica del país asiàtic pel que fa al creixement. Això porta implícit que no cal preocupar-se gens pel deute, i molt menys per la seva estructura de venciments. El cas és que els dirigents i els economistes japonesos estan terriblement amoïnats i no recomanen que altres països emulin la posició del seu pel que fa a l’endeutament.

És cert que Europa està en una situació molt diferent: presenta una taxa d’atur molt més elevada i té motius molt més sòlids per continuar fornint estímuls, a risc d’assumir uns costos d’amortització del deute més alts en el futur. Ara bé, tenint en compte que l’economia nord-americana gaudeix en aquests moments d’una recuperació sòlida, potser el millor plantejament passaria per moure’s més de pressa per normalitzar les polítiques en matèria de deute i no donar per descomptat que els prestadors estrangers seran pacients amb independència del rumb que prengui la política als Estats Units.

Copyright Project Syndicate

PUBLICITAT
PUBLICITAT