Publicitat
Publicitat

Petites esperances a l’Orient Llunyà

Les tensions entre la Xina i el Japó, i entre Corea del Sud i el Japó, augmenten cada cop més per culpa de l’actitud agressiva i poc conciliadora dels governs. Els mitjans de comunicació sensacionalistes no paren d’afegir llenya al foc. En aquest panorama depriment, però, no és del tot impossible de trobar petites llavors d’esperança. En presento un parell a continuació.

Llavor d’esperança núm. 1: deveu haver sentit parlar de free hugs (abraçades gratuïtes). És un moviment iniciat per l’australià Juan Mann el 2004. Consisteix a oferir, al carrer, abraçades a desconeguts per regalar afecte, amb la creença que així es poden mitigar els prejudicis i els problemes en un món globalitzat on predomina la desconfiança.

Un universitari japonès va tenir la pensada de fer free hugs pels carrers de la Xina i de Corea del Sud. Es tractava de sortir al carrer amb un cartró amb la frase free hugs for peace (abraçades gratuïtes per a la pau) i les banderes nacionals dels països en qüestió. Dir-ho és fàcil, però posar-ho en pràctica no ho és gens. Almenys, jo no m’hi atreviria. Però el noi ho va fer. Les imatges es poden veure per YouTube.

El noi dubta al principi. Porta el cartró a la mà però no es decideix a alçar-lo. Al cap d’una estona, finalment, l’alça. Al principi la gent l’ignora. Algunes noies el miren i se’n riuen. De sobte, però, un jove amb aspecte de raper s’hi acosta i l’abraça. Es dibuixa una expressió d’alleujament a la cara del japonès. Després la cosa comença a rutllar. Una noia jove l’abraça, un altre noi també... Apareix un militar jove. Un moment de tensió. Li ho reprovarà? No! L’abraça, rient! La majoria dels que l’abracen són joves, però n’hi ha de grans, també. Uns nens petits l’abracen i les seves mares els miren amb un somriure. És una imatge realment colpidora que t’escalfa el cor.

Llavor d’esperança núm. 2: a Pequín es publica una revista especialitzada en la cultura japonesa. Es titula Conèixer el Japó. ¿En una Xina tan hostil al Japó -tendim a preguntar-nos-? Per a la nostra sorpresa, però, aquesta revista està tenint força èxit entre la gent jove del país.

El fundador-editor en cap és un xinès de 33 anys. No ha estat mai al Japó. Es va interessar per la cultura japonesa a través de les novel·les de Haruki Murakami i les pel·lícules japoneses. Va decidir fundar aquesta revista el 2011. Al cap de poc va haver-hi el conflicte entre la Xina i el Japó sobre les illes Senkaku. Però no va pensar mai a deixar de publicar-la.

Aquesta revista mensual té 170 pàgines, tot en color. Val uns 5 euros. No és gens barata a la Xina, però se’n venen entre 50.000 i 100.000 exemplars. S’edita a partir d’informacions publicades al Japó i amb la col·laboració dels xinesos residents al Japó. Cada número té un tema especial, des de la cuina japonesa fins al Moto-Club Àngels de l’Infern japonès.

Ens demanem com és possible publicar una revista així en un país tan antijaponès i on la llibertat d’expressió està molt limitada. L’editor en cap admet que, certament, hi ha un ambient hostil amb el Japó, però diu també que, alhora, hi ha un grau considerable d’interès per la cultura del país més ben organitzat de tota l’Àsia. La revista no està lliure de polèmiques, naturalment. Quan va fer un número dedicat a les bones maneres tradicionals del Japó, va ser titllada d’“antipatriòtica” a internet. L’editor està decidit, però, a continuar publicant-la, esquivant cautelosament temes polítics i conflictius. No és que intenti fomentar el sentiment projaponès. Solament vol crear un mitjà gràcies al qual els lectors xinesos poden accedir a informació correcta sobre el Japó. Arribar a estimar el Japó o no és una cosa que depèn de cada lector.

El govern japonès i el govern xinès o el coreà tenen problemes per reconciliar-se. En canvi, a nivell d’individu, els japonesos, els xinesos i els coreans ¿s’odien tant? No acostumem a tenir gaire informació sobre això. Només ens arriben les imatges terribles que ofereixen els mitjans de comunicació de cada país. Tendim a formar-nos idees partint d’aquestes imatges. Aquest universitari japonès i l’editor en cap xinès van trencar el vidre de color que ens separava de la realitat.

En relació amb el tema, hi ha una petita bona notícia. El meu llibre Les històries de la Història de Catalunya, que es va publicar el 2000 i del qual s’han venut més de 20.000 exemplars, es traduirà al coreà. Seria magnífic que pogués contribuir a la comprensió mútua dels dos països a través dels temes catalans.