Publicitat
Publicitat

La batalla més difícil de l’independentisme

Molt sovint l’independentisme català es mira en els ulls dels altres: què en pensen a la Unió Europea, als Estats Units, etc. S’està fent un esforç d’internacionalització extraordinari i, sens dubte, aquesta batalla externa és molt important. Però cal tenir ben clar que no seran ni els alemanys ni els americans els que decidiran sobre la independència de Catalunya, sinó els ciutadans que viuen a Catalunya. Per tant, l’independentisme català encara necessita guanyar la batalla més difícil: convèncer més catalans no independentistes. Si una lliçó ens dona la política internacional recent (Brexit, Trump) és que qui guanya en comunicació guanya la batalla.

L’independentisme podria haver entrat en fase de retroalimentació, ja que la seva comunicació no traspassa el cercle normalment catalanista del qual prové. I la retroalimentació pot conduir a l’autoengany. De fet, malgrat totes les mobilitzacions massives i la descarada pressió judicial de l’Estat, la idea unionista del federalisme encara sobreviu en molts ciutadans de Catalunya. Una enquesta recent s’ha interpretat als mitjans unionistes com un augment del federalisme. Contràriament, mitjans independentistes la interpreten com a favorable a l’independentisme. La pregunta és: ¿arriben aquestes dues interpretacions a tota la població? La resposta és no. El missatge unionista arriba a tothom però el missatge independentista no.

Un bon estrateg es prepara, doncs, per a l’escenari més desfavorable: el worst-case scenario. Considerem així que l’unionisme federalista guanya terreny. Per què i quines solucions calen?

En primer lloc, el missatge unionista arriba a tots els catalans, consumeixin mitjans en català o no. En canvi, el missatge independentista no arriba a tots els catalans, ja que desaprofita el canal de comunicació vital de l’unionisme: el castellà. Aquesta potència d’abast comunicatiu és l’arma més eficaç de l’unionisme.

Un altre aspecte és que el tipus de comunicació de l’independentisme és més de l’antic estil de debats i argumentacions. En canvi, els mitjans unionistes llancen sense descans missatges directes sense raonament ni argumentació de l’estil: “ Los independentistas quieren arrebatar la democracia al conjunto de los españoles ”.

Clars, efectius i intel·ligents perquè apunten a estereotips fàcils de creure. Per exemple, últimament l’estratègia comunicativa unionista té dos vessants: 1) intentar associar independentisme amb violència (“ El independentismo está en manos de extremistas / es violento ”), i 2) dir que l’independentisme està més dividit i feble que mai (“El frente soberanista se quiebra ”).

Aquesta estratègia unionista de missatges directes i que arriba a tothom, destrueix el relat elaborat de l’independentisme atacant dos punts fonamentals per als potencials votants: “la independència és dolenta” i “la independència no és possible”. Una estratègia dissenyada per mostrar el federalisme com una opció més possibilista.

Com que mai se superarà el boicot mediàtic que els mitjans unionistes fan als comunicadors independentistes, l’independentisme necessita revolucionar la seva comunicació per arribar a tots els catalans. En un moment extraordinari s’han de prendre decisions extraordinàries: cal que els líders independentistes polítics i civils s’adrecin en castellà als catalans castellanoparlants de Catalunya per incidir especialment en el cinturó de Barcelona. Si no es guanya aquesta batalla, si els missatges independentistes no arriben a tots els catalans, es pot perdre la guerra.

També cal modernitzar la comunicació. L’independentisme té bons arguments però li costa sintetitzar-los en missatges propis clars i directes adreçats exclusivament als no independentistes. En la societat actual raonar i argumentar el contingut del missatge és important però insuficient. Qui guanya no és necessàriament qui raona millor, sinó qui comunica més.

Alhora, cal fer una rigorosa anàlisi de l’unionisme, recollint i analitzant els seus missatges, entenent les seves estratègies. Cal desactivar-les amb missatges propis clars, breus i específics, fets en castellà, per a diferents targets d’audiència, que es divulguin insistentment.

També és urgent organitzar-se millor. El Govern, poders fàctics i organitzacions civils han de coordinar accions i difondre campanyes de missatges obertament (i també a l’ombra).

Finalment, cada persona és un potencial . Si tants milers d’independentistes escampessin constantment cap a fora els missatges propis, l’efecte seria notable. Tot suma.

En definitiva, som en l’era dels missatges i cal fer servir totes les eines disponibles, també el castellà, per lluitar.