Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Concha Velasco: “L’èxit és com la vida, la salut i l’orgasme: s’ha de gaudir al moment”

Concha Velasco es passa el dia saludant la gent que la reconeix pel carrer. “Tothom vol ser conegut i quan són coneguts no volen que els reconeguin”, critica. Ella no: els somriu, amable. Quedem al cèntric hotel on s’allotja sempre que és a Barcelona, des que hi va estar per una gira amb la seva mare el 1959, “acabat d’inaugurar”. No li fa por confessar anys. Tot sovint es llança floretes a ella mateixa i, si no ets una espasa preguntant, podria engegar un monòleg. Ha vingut per fer temporada al Teatre Goya amb Olivia y Eugenio, que estarà un mes en cartell.

El maig del 2014 va anunciar que tenia càncer. ¿Tornar al teatre era un al·licient més per superar-lo?

Ha passat molt de temps d’allò. És un capítol que tinc tancat i oblidat. Estic estupendament. I en realitat el teatre el vaig deixar molt poc temps perquè quan estava malament era a casa estudiant aquesta funció. Havia estat a punt de deixar-la, perquè al mig s’hi va interposar Hécuba [d’Eurípides, versió de Juan Mayorga], que va ser meravellosa. És una llàstima que no pogués venir al Grec a fer la gran reina de Troia destronada i venjativa. Era el meu gran somni, però no ho vaig poder evitar: em van portar al quiròfan.

Encara li queden somnis?

Si no, no seria aquí. Aquesta professió necessita passió, amor, entrega; aquí no pots venir a l’oficina. La gran passió de la meva vida és el teatre. A més, ha sigut l’únic amor que no m’ha posat les banyes. Els altres no m’han tractat bé mai, potser perquè tampoc els he donat tanta passió com al teatre. I m’ha correspost en la justa mesura. Els espectadors m’han permès envellir. Faré 76 anys a l’escenari, a Barcelona.

No és habitual que les dones de certa edat trobin papers importants.

Crec que he sabut envellir amb molta dignitat. Sempre he fet treballs que corresponen a la meva edat. A la vida privada m’agrada anar arreglada i em nego a ensenyar els braços i els genolls, i duc coll alt, com Diane Keaton. Però en la vida professional m’adapto al personatge que faig. I crec que no he fet el ridícul en cap moment de la meva vida.

¿Ha sentit la pressió de la qual es queixen les actrius de Hollywood?

N’hi ha com Katharine Hepburn, que va treballar fins als 80 i de protagonista. Això sí, jo vull ser la protagonista. Al cinema i a la televisió ja no és tan fàcil, però al teatre fins que no faci La Celestina... És el límit que m’he posat, però ara encara és massa recent la de Núria Espert [2004]. Jo tinc uns referents d’actrius a seguir: Mary Carrillo i Núria Espert. Mentre ella hi sigui no puc fer el mateix, perquè és molt gran.

¿Diria que són actrius d’una altra pasta, les de la seva generació, perquè han treballat molt i no els ha pujat l’èxit al cap?

És que l’èxit no és res. És com la vida, com la salut, com l’orgasme: s’ha de gaudir al moment, perquè no és fàcil i pot ser que no torni. La clau és treballar, treballar, treballar. Tenir ofici és boníssim. Jo no he volgut dirigir, i ho hauria pogut fer perquè he sigut empresària i he fet els musicals que m’ha vingut de gust, però, això sí, vull que em dirigeixin els que en saben més que jo. I els que em dirigeixen treballen bé amb mi perquè estudio una barbaritat, vaig amb el paper après i no suporto els actors que no fan cas del director... Jo és que sóc una actriu molt completa. Si presumeixo d’alguna cosa és de ser una actriu a l’estil nord-americà. Què hauria passat si hagués nascut allà? Seria el mateix que aquí: estupenda. I saps per què? Perquè m’encanta la meva feina.

I s’ha sabut adaptar a cada època.

Jo vaig néixer el 29 de novembre del 1939, de pare militar i mare mestra, i he evolucionat com ha fet el meu país. Adaptar-se a les circumstàncies no vol dir que canviï de camisa ni aquests insults tremends que ens dediquen als que hem nascut en la postguerra espanyola. Simplement hem evolucionat com la història d’Espanya, seria dolent haver-nos-hi quedat. Jo sempre he dit el que pensava en cada moment i no me’n retracto, però puc canviar d’opinió.

Per què va dir a Olivia y Eugenio ? És una obra que toca temes que a vostè l’han afectat.

L’Olivia és una dona a qui detecten un càncer terminal i amb un fill que té síndrome de Down. Arriba a casa aquella nit disposada a morir però enverinant abans el seu fill. Terrible. Però l’Eugenio portarà l’Olivia per un camí que ella no s’esperava... perquè si no l’obra s’acabaria aviat! Quan vaig estrenar-la estava tan a prop del que m’havia passat que no la feia com ara, i era un error. El pitjor que li pot passar a una actriu és identificar-se amb el personatge que interpreta, el millor és distanciar-se’n. Ho diu Meryl Streep, que és el meu llibre de capçalera últimament.

És una obra que connecta amb alguns casos ben actuals, com el de l’Andrea.

Toca temes forts d’actualitat: guerra, corrupció, dolor, eutanàsia i també esperança. Al final diu: “Sempre hi ha temps per ser feliç”. Si no tingués aquest final, no l’hauria acceptat.