08/04/2017

David Trueba: “Una persona intel·ligent és qui s’ha adonat que tot és mentida i segueix jugant”

7 min
David Trueba: “Una persona intel·ligent és qui s’ha adonat que tot és mentida i segueix jugant”

BarcelonaEl cineasta i escriptor David Trueba (Madrid, 1969) publica la seva cinquena novel·la, una història que, com és habitual, entrelliga la seva experiència vital amb la ficció. A Tierra de campos, el guitarrista d’una exitosa banda de rock ja extinguida, Dani Mosca, puja el taüt del pare a un cotxe fúnebre per enterrar-lo al seu poble natal. Pel camí, fa balanç de la seva vida amb l’habilitat narrativa, l’humor, la lucidesa, l’encant i l’empatia propis de l’autor.

Amb aquest viatge que és Tierra de campos un diria que hi ha quatre coses importants a la vida: la vocació, els amors, la família i els amics.

El llibre té dues parts: la primera és la construcció dels ideals, que van associats a l’experiència personal, i la segona és la reconstrucció dels ideals. A mesura que avança la vida, els ideals no resisteixen el pas del temps, es trenquen, hi ha gent que ens traeix, gent que desapareix... I llavors es produeix el gran repte: ¿visc sense ideals i passo a ser una persona més cínica i pragmàtica o els segueixo buscant sabent que són imperfectes? Aquest és el gran dubte que té el personatge: ¿com segueixes vivint si has mirat a l’altra banda del teló i has vist que el teatre té goteres? Quan la gent em diu que una persona intel·ligent és la que s’ha adonat que tot és mentida, jo dic que no: és la que s’ha adonat que tot és mentida i segueix jugant.

I el teló què és: la mort, el desamor, els fills?

Depèn de cadascú. Per al protagonista és que la música passi de ser una afició juvenil a una feina per viure. Però també passa amb l’amor: has d’haver viscut els 360 graus de l’amor, totes les seves fases, per tornar a començar, si et deixen.

I te’n queden ganes.

A mi sí. Estic disposat a tornar-me a equivocar millor, perquè la intenció era bona.

Els teus personatges són així: poden ser imperfectes però tenen bones intencions i és fàcil que el lector hi empatitzi.

Tant de bo. Quan el lector comença a llegir, potser em veu molt a mi, pel que ha sentit o coneix de mi, però a mesura que avança m’agradaria que el lector hi veiés molt d’ell. Que fos un viatge compartit. Al capdavall, els meus temes i obsessions també són els de qualsevol persona. Tu els ofereixes la teva visió, a estones esperançada, a estones desesperada, còmica, tràgica...

La professió defineix molts dels teus personatges: l’arquitecte paisatgista de Blitz, el futbolista de Saber perder... aquí és un músic de rock espanyol d’èxit. Per què?

Jo soc un cantant frustrat! Hauria donat la mà dreta per poder seure en un piano i cantar a la gent! La música arriba a una velocitat brutal i com a creador ho veig amb enveja. He tingut amics que s’han dedicat a la música i hem parlat de les nostres experiències, pors i frustracions. M’interessaven dues coses: una, que si hi ha algú impedit de portar una vida normal familiar i amorosa són ells -pertanyen a la nit, acaben amb l’adrenalina molt amunt, estan rodejats de gent que els admira...- i l’altra és que no hi ha res més llunyà d’un pare que ve d’un poble d’agricultors que un fill que fa cançons.

La relació pare-fill és l’esquelet del llibre. El protagonista no s’entén amb el pare però paradoxalment se sent molt definit per ell.

La relació entre pares i fills s’executa en diverses fases. Quan un nen neix, els pares tenen al voltant dels 30 anys. Només quan els fills tenen aquesta edat comencen a conèixer-los. Fins llavors et pensaves que havies heretat uns trets físics, i vas descobrint que això és una tonteria i que, si t’obren en canal, estàs ple d’ells, encara que tinguis valors contraris per l’època en què els va tocar viure. Però jo rebutjo el que és sanguini, la raça, la pàtria, a favor del contacte: el que et fa ser d’una manera és haver tingut un amic així o un pare que es dedicava a allò. La resta és accidental.

El teu pare era de Tierra de Campos.

El meu pare era un senyor que havia marxat del seu poble de quaranta cases d’adob. Va néixer el 1916, a l’edat mitjana. Era un pare autoritari, sobretot amb els germans més grans. Quan en Fernando va dir que volia ser director de cinema, no s’ho va prendre seriosament i va pensar que era idiota. El meu germà gran, que era metge, va haver d’intercedir.

Són gent lligada a la terra. La següent generació ja no.

Aquest és el gran enigma del llibre: què serà de nosaltres quan arribi el moment? “Som de les ones”, diu un personatge. Aquest conflicte que uns anomenen pàtria, altres poble, altres lloc d’origen... Som la primera generació sense lligam amb un lloc. I tot haurà de canviar molt, perquè no volem tenir una relació amb la prolongació de la vida totalment malaltissa sinó plena, fins allà on vulguem. La mateixa lluita que vam tenir quan érem joves per reivindicar la independència de la dona o la sexualitat, l’haurem de tenir al final de la vida.

Amb dues relacions amoroses fracassades, amb l’excusa de la música, el pare afirma: “el meu fill serà infeliç sempre perquè no es conforma”.

Estic d’acord amb l’observació del pare i me la podria dir a mi mateix: que feliç hauries sigut si t’haguessis conformat. Ara, si em pregunten quina vida vull, vull la perillosa. Una vegada estant al llit amb una noia molt important a la meva vida la primera nit em va dir una d’aquelles coses romàntiques: “I això serà per sempre?” I jo, en comptes de dir “Sí, esclar”, com hauria sigut intel·ligent, vaig dir: “Ara és per sempre, veurem d’aquí a sempre”. És que soc idiota. Ho faig de manera irracional, però no podia enganyar una dona que estimava de veritat. Jo he sigut perillós perquè sempre m’he estat replantejant una mica si això és la plenitud, i això et provoca molta infelicitat.

Retrates l’escola catòlica tardofranquista, l’escena musical dels 80, l’esclat dels 90 i la crisi dels 2000. L’Espanya que has viscut.

Miro de ser molt concret quan escric, no parlo de la Movida o del Madrid de tal dècada. Em molesta quan ho llegeixo en altres llibres perquè ho veig impostat, un decorat, com una novel·la històrica. I no m’ho crec. Jo explico la meva experiència personal en una escola de capellans, en un institut mixt, com vivíem en un barri, i no a Madrid. La Transició va ser que a l’escola passessin de pegar-nos a no pegar-nos, i que a l’institut hi entréssim nois i noies.

El llibre és una fugida d’aquest passat. El grup renega dels pares i d’Espanya, que anomenen Villatontos.

El personatge fonamental és el Gus, el company de classe diferent de qui passes de burlar-te a posar-te al seu costat perquè trobes que és més interessant que tota la resta. Això dissenya la teva personalitat: si t’escapes del ramat de l’escola, sempre t’escaparàs del ramat. Tots ens sentim únics, però a alguns no ens ha importat executar aquesta diferència i d’altres s’han acovardit.

En Gus és l’elogi de l’excèntric però també un avís de perill.

Es converteix en un kamikaze. Hi havia personatges que arribaven a Madrid i anaven a mort, no acceptaven tenir una relació normal amb ningú. Alguns van descarrilar. No tant per les drogues, com per una forma de ser: es van creure el personatge. El Gus és superficial, quan té èxit paga una mariscada i pensa: “Això és el que volia”. I en Dani pensa: “Quan tingui 40 anys podré viure d’això?” Jo he sigut prudent.

La mort és present en tot el llibre, és un taüt al maleter.

Quan tenia 8 anys va morir el meu germà gran. Llavors vaig ser el més dur de la família, potser perquè era petit. Al llarg de la vida he pensat moltes vegades que la irrupció tan inicial d’un fet que hauria d’haver passat amb un avi o un veí, sempre va fer que fos prudent davant d’una cosa que no està a les teves mans. Estic segur que va canviar la meva manera de pensar i comportar-me. I als 40 comences a anar a més enterraments que a batejos i veus més cotxes de morts que limusines. I tens una relació molt diferent amb el temps. Quan ets aquí, ¿segueixes enamorant-te, escrivint, emocionant-te, vivint la vida intensament? Aquesta és la gran pregunta. ¿Baixes a peu de carrer i et baralles de nou per explicar una història, per fer una pel·lícula? Dius el que penses perquè creus que és sa i necessari i perquè et tornin a trencar la cara i et diguin que ets un inútil? ¿O per decebre als que els has agradat? La meva resposta és: sí, vinc a això.

No t’has penedit mai d’haver dit certes coses?

Mai m’ha passat com al meu germà Fernando, de rebre un atac desmesurat en contra [es va cridar al boicot per “antiespanyol”] . Crec que he molestat a vegades però he mirat d’expressar-me amb la voluntat de contribuir a un diàleg. Mai he intentat imposar la meva opinió ni ha sortit una frase feridora o insultant de la meva boca.

A vegades no cal tant: n’hi ha prou de dir “referèndum”.

Sí. Tinc molts amics independentistes, i els dic que jo no ho soc perquè que algú vulgui crear una pàtria em sembla molt estrany. Jo la diluiria! Faria uns poders generals europeus que evitessin el caciquisme de la proximitat i uns poders locals per solucionar els problemes del clavegueram. Entenc que els meus amics vulguin un poder fort aquí, però alerta que no sigui massa fort i massa a prop perquè genera molt de clientelisme. A mi em fa por. Ara, sempre he pensat que dins la Constitució hi ha inclosa la possibilitat que una regió se separi, esclar que sí. Però no es pot fer de qualsevol manera. Jo vaig ser insubmís al servei militar i vaig acceptar el càstig confiant que, amb tots els que em venien al darrere, la llei es canviaria. La insubmissió no és negar-te a complir les lleis, sinó que et castiguin i fer veure la injustícia d’aquestes lleis. Un insubmís no pot ser un militar perquè cobra per defensar o protegir un país. Quan veig polítics insubmisos de la política no ho entenc: cobren un salari gràcies a unes lleis, no poden triar només el tros del pastís que els agrada. Ara bé, veient alguns problemes greus d’Espanya també entenc que se’n vulgui marxar. I ara hi haurà gent que es cagarà en mi...

Però no ets a Twitter ni Facebook.

No. Perquè es perd molt de temps. I perquè no treballo gratis per a empreses.

stats