Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Julio Manrique dispara contra ‘Pel·liculàndia’

L’actor dirigeix una sàtira del capitalisme a la hollywoodiana ‘Una altra pel·lícula’ de David Mamet

Benvinguts a Hollywood, bressol del cinema de crispetes. Aquí només s’hi pot venir a fer calés. Si pot ser, a cabassos. En Bob Gould (David Selvas) acaba de ser nomenat cap de producció d’un poderós estudi de cinema quan el seu amic i gos faldiller Charlie (Julio Manrique) li posa en safata la superproducció que rebentarà taquilles: una pel·lícula d’acció del gènere penitenciari amb l’actor del moment. Ja veuen multiplicar-se els dòlars. Fins aquí, la trama sona a un capítol d’ El séquito. Però la història es transformarà en Una altra pel·lícula i en una altra obra de David Mamet dirigida per Julio Manrique (després d’ Els boscos i American Buffalo ). Aquí hi acabarà intervenint un tercer personatge (Mireia Aixalà) que, amb els seus dubtes ètics i el qüestionament del sistema, podria esquerdar els pilars fonamentals del capitalisme.

“Els personatges de Mamet em commouen perquè lluiten tota l’estona per treure el cap, sortir del lloc on són i avançar cap on voldrien ser”, diu Manrique. Hollywood és el ring on es veuran les cares. “És una imatge de l’infern, el paroxisme del capitalisme, un lloc on tothom val el que cotitza al mercat, on la forma guanya al fons”, diu el director. I ells han aprofitat també l’univers cinematogràfic per fer un desplegament audiovisual a escena i xuclar referents pel·liculers: de la foscor de Maps to the stars de David Cronenberg a l’estètica kitsch de Corrupció a Miami. Perquè, a més, han situat l’obra als anys 80: “És l’època dels primers blockbusters i ens donava certa distància i ens permetia passar-nos-ho bomba”, confessa Manrique, que també promet que sonaran els grans hits de l’època, quan al top ten hi regnava George Michael, Guns’n’Roses, George Harrison i Rick Astley.

Una altra pel·lícula començarà a escalfar aquest cap de setmana amb quatre funcions al Temporada Alta i aterrarà al Teatre Borràs del 29 d’octubre al 29 de novembre. A més del festival gironí, al darrere de la producció hi ha la companyia La Brutal, que codirigeixen Manrique i Selvas -i que manté un ritme creatiu febril: aquesta temporada també presentaran un Don Joan de Molière al Teatre Nacional i el monòleg La llista al Teatre Lliure-. “Poder dirigir i interpretar una obra sobre productors ara que anem de productors era tancar l’acudit de manera magistral”, reconeix Manrique. Sobretot perquè el muntatge també planteja preguntes com ara: ¿què s’ha d’oferir al públic: el que tu vols o el que ell espera?

“Jo crec que Mamet es barallava amb ell mateix -opina el director- perquè té un peu a la indústria de Hollywood, on escriu guions de pel·lícules comercials, i també es reivindica com un autor que vol escriure teatre des d’un lloc més compromès”. El guionista de cintes com Els intocables d’Eliot Ness i Hannibal i també de muntatges com Glengarry Glen Ross i Oleanna exposa les seves contradiccions en públic, però les desplega en tres personatges. La figura femenina, una secretària substituta que apareix a l’oficina del productor, serà qui actuarà com a detonant.

“Jo en el seu lloc què hauria fet?”

Però l’obra no és només una radiografia de les interioritats del món del cinema. “Implica a tothom. T’obliga a pensar «Jo en el seu lloc què hauria fet?» -apunta Selvas-. Mamet fa obres molt ètiques, mira qui té poder i com utilitza la seva responsabilitat. I tots tenim responsabilitats a la vida”. L’autor classifica l’obra com una tragèdia sobre el capitalisme perquè hi ha un heroi que no pot evitar prendre una decisió amb conseqüències importants. Per això Manrique assegura que el muntatge té més l’aroma i les arestes d’ American Buffalo que no la hilaritat de Product, la comèdia de Mark Ravenhill que va protagonitzar el mateix equip l’any 2009 a la Sala Beckett.

Això sí, com en aquell muntatge, aquí també hi ha hagut actrius de traca. David Mamet va estrenar Speed-the-plow (el títol original, que en sentit figurat es pot llegir com forçar la màquina ) a Nova York l’any 1988 amb Madonna de protagonista. El 2014 Kevin Spacey la dirigia a l’Old Vic de Londres. I el mateix any la va protagonitzar també a la capital anglesa... Linsday Lohan. Més auster, Ferran Madico la va dirigir aquí l’any 2000 amb el títol, també revelador, de Taurons.