Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

L’articulisme íntegre d’Ana María Moix reviu a ‘El present perdut’

En una carpeta al despatx d’Ana María Moix, l’escriptora hi havia desat retalls d’articles de premsa que havia escrit per a l’edició catalana del diari Público, on tenia una secció setmanal anomenada Turisme interior. Són articles en què mostra la faceta que la va fer més popular, la d’articulista, “més que periodista, de veritable intel·lectual”, en diu la seva amiga i alumna, l’escriptora Maruja Torres, perquè compleix “els tres pilars que sostenen l’intel·lectual: la literatura escrita, la literatura que llegeix i comparteix i la seva actitud de denúncia o de cridar l’atenció sobre alguns temes concrets perquè el públic entengui per on van els trets”.

Aquells 85 articles -que van ser escrits en un català planer i genuí malgrat que l’autora va publicar tota la seva obra literària en castellà, si bé havia traduït i també publicat escriptors catalans en la seva faceta d’editora- han sigut compilats per Martí Farré al llibre El present perdut (Edicions 62). El títol manlleva l’encapçalament d’un dels articles, en què l’autora s’exclama pel “nombre escandalós d’aturats joves” que es veuen obligats a emigrar, però també indueix a pensar en els articles que Ana María Moix hauria escrit sobre la situació actual si un càncer no se l’hagués emportat el febrer del 2014, als 66 anys. “Trobo a faltar la seva capacitat d’anàlisi. Íntegre. Amb moltes dades. Estic fins als nassos de tertúlies i opinadors -diu Maruja Torres-. Quants articles ens hem perdut!”, lamenta. De fet, una de les peces del llibre es titula Un empatx de reflexió no mata.

Per a Torres, els textos de Moix continuen sent sobretot “útils”: dialoguen amb l’actualitat, són un exemple de solidesa moral i de fidelitat als amics i, fins i tot, haurien de servir de model a les classes de periodisme perquè demostren que “tenir temps per reflexionar dóna fruits”. Temps i espai: “L’articulisme avui en dia són 20 línies. Ningú és tan geni per escriure 20 línies, cobrar 10 euros i tenir ganes de tornar-ho a fer”, afirma l’experiodista d’ El País, que destaca Moix com un far del progressisme.

Els articles d’ El present perdut van ser escrits entre el juny del 2010 i el febrer del 2012, mentre en paral·lel Moix escrivia el que seria el seu últim llibre, l’assaig Manifiesto personal (Ediciones B, 2011). La profunda crisi econòmica i de valors, els viratges dels governs del tripartit i de Zapatero que va viure amb desencís i l’esclat del moviment indignat són realitats que descriu amb enginy, intel·ligència i una mirada pròpia. “Ella era socialista, el que va deixar de ser-ho és el Partit Socialista”, adverteix Torres. Però també hi ha retrats més personals sobre personatges singulars, des de Colita fins a la mona Cheetah o a Kafka, crítiques a L’anèmia cultural del país i articles apassionats sobre futbol. “Hi ha una mirada molt humana i molt aguda sobre la realitat. Molt valenta i sensible”, conclou Farré.

PUBLICITAT
PUBLICITAT