Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Mor Maureen O’Hara, la Reina del Tecnicolor

Protagonista de ‘L’home tranquil’ amb John Wayne, tenia 95 anys i s’havia retirat el 1968

L’actriu de cabellera roja, ulls verds i pell de porcellana Maureen O’Hara va morir ahir als 95 anys, a Idaho, envoltada de la seva família i “escoltant la seva música preferida”, va anunciar el seu mànager: la banda sonora de la pel·lícula L’home tranquil (1952). El film serà el més recordat de la trajectòria d’una de les últimes estrelles clàssiques que quedaven al firmament americà. O’Hara hi interpretava una jove irlandesa temperamental que es casava amb un torturat boxejador (John Wayne). Amb l’actor, i a les ordres de John Ford, va firmar algunes de les pel·lícules més populars i més premiades de la seva carrera, que li van fer un lloc en la història del cinema.

Maureen FitzSimons va néixer a Ranelagh el 1920 en una família catòlica amb sis fills que regentava un negoci de roba. La seva mare havia sigut cantant d’òpera i el pare portava un club de futbol. De joveneta va començar a fer teatre a l’Abbey Theatre School. L’actor anglès Charles Laughton la va descobrir quan tot just tenia 17 anys en una prova que havia fet a Londres. Va actuar amb ell a Posada Jamaica (1939), de Hitchcock, i la va introduir de dret a Hollywood: hi va debutar el mateix any donant-li la rèplica a Esmeralda, la zíngara. L’actor li va proposar el nom artístic: O’Hara.

Després arribaria la primera actuació a les ordres de John Ford, al drama miner Que verda era la meva vall (1941), que aquell any batria el Ciutadà Kane d’Orson Welles als Oscars i li valdria a O’Hara el passaport d’estrella titular per a films de tota mena, on exercia d’heroïna apassionada, ferotge i sensible: el clàssic nadalenc D’il·lusió també es viu (1947), aventures com Els pirates del mar Carib (1945) i Simbad el mariner (1947), comèdies com Mainadera moderna (1948) i El pare era un defensa (1949), entre d’altres. En aquella època va rebre el títol de Reina del Tecnicolor de part de l’enginyer Herbert Kalmus, que va inventar el sistema de televisió en color.

Amb el western Rio Grande (1950), Maureen O’Hara es va convertir en el company de feina preferit de John Wayne, a qui agradava més treballar amb homes: “Excepte amb Maureen O’Hara, ella és un bon tio”, havia dit. El seu principal èxit junts va ser L’home tranquil, però van actuar plegats també a Escrit sota el sol, El gran Jack i McLintock! “Jo era dura. Era alta. Era forta. I no acceptava tonteries de ningú. Ell era dur. Era alt. Era fort. I no acceptava tonteries de ningú. Com a home i ésser humà l’adorava”, havia dit el 2003 O’Hara, que també assegurava que mai van ser parella. També va ajudar John Ford -a qui anomenava Papi- a aconseguir dos dels quatre Oscars de la seva carrera, per L’home tranquil i Que verda era la meva vall.

“Ser la número 1 del món i retirar-me”

“La meva ambició era ser l’actriu número 1 del món -recordava el 1999- i quan el món estigués als meus peus aclamant-me, retirar-me en plena glòria i no fer res mai més”. I això és el que va fer. El 1968 es va casar amb el tercer marit, l’aviador Charles Blair, es va retirar del cinema i se’n va anar a viure a les illes Verges, a les Petites Antilles, on el seu marit tenia una companyia aèria. “Estar casada amb ell i viatjar per tot el món, creu-me, era prou per a qualsevol dona. Va ser la millor època de la meva vida”, havia dit. Blair va morir una dècada després d’un accident d’aviació; O’Hara va ser la primera dona a presidir una línia regular als EUA.

A partir del 1991 va fer alguna aparició esporàdica en pel·lícules i telefilms. El 2004 va publicar la seva autobiografia, Tis herself, i el 2014 va rebre un Oscar honorífic, tot i que mai va ser nominada a cap estatueta. “M’agradava tenir el meu propi camí. Però no tot em va anar com volia. Vaig tenir decepcions aclaparadores. Però quan passava, pensava: «Busca un altre turó per pujar»”.