“Ni fotos falses ni manipulacions”

BarcelonaAl president del World Press Photo, Lars Boering, li fan cada dos per tres la mateixa pregunta: la fotografia pot canviar el món? “S’ha debatut molt si les fotos del Vietnam van accelerar el final de la guerra. I és possible que sí. Per tant, jo responc: «No el canvia, però hi pot ajudar»”. I ho diu assenyalant les fotografies d’uns nois en una daara del Senegal (una escola corànica), en la qual viuen empresonats, amuntegats i afamats, en alguns casos encadenats i en d’altres obligats a pidolar o treballar com esclaus. Les fotografies del portuguès Mário Cruz van destapar les condicions d’una d’aquestes escoles i els nois van ser alliberats per l’exèrcit. A això es refereix Boering.

L’exposició del World Press Photo -que recull els treballs de l’any anterior que han sigut premiats en el prestigiós concurs- és una de les poques ocasions a l’any en què ciutadans de tot el món connecten emocionalment amb conflictes vius i cruents que sovint els queden lluny i massa sovint també queden fora dels mitjans convencionals. Quatre milions de persones visiten cada any les 150 exposicions que se celebren en 80 països. D’aquests, més de 49.000 són visitants de la mostra que la Fundació Photographic Social Vision fa dotze anys que porta al CCCB, i que avui obre les portes durant un mes.

Però el concurs de fotoperiodisme no només té ressò ciutadà, sinó que sobretot té un gran impacte en el sector professional. És una fórmula per visibilitzar conflictes, serveix de trampolí per a molts fotògrafs -la competitivitat és excepcional, amb acusacions i reclamacions dels contrincants - i té un paper crucial a l’hora de marcar els límits del fotoperiodisme. Després de les polèmiques dels últims anys -el 2012 es van deixar passar uns retocs dubtosos a Paul Hansen i el 2015 es va retirar el premi a Giovanni Troilo per haver mentit en la informació aportada-, el World Press Photo ha modificat el seu codi ètic per imposar noves regles, davant l’evolució tecnològica. “El concurs se centra en el fotoperiodisme. No volem ni fotos falses, ni manipulacions, ni escenificacions”, afirmava ahir Lars Boering al CCCB. Els processos de control actuals passen per verificar els arxius i també la història amb proves: “Un procés rigorós que ens situa en una posició de lideratge que esperem que altres concursos secundin”. En aquest procés de renovació, de cara al 2017 inclouran al premi les narratives digitals, crearan un nou concurs de documental creatiu i impulsaran un projecte per escollir cada sis mesos sis talents de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina per donar-los visibilitat.

Els estralls de la guerra a Síria

Les filferrades i les pasteres, les víctimes de les migracions i de la guerra a Síria són les protagonistes de l’edició 2015. La primera foto de l’exposició és la imatge de l’any, de Warren Richardson: un pare intentant fer passar a Hongria el seu nadó abans que s’aixequi el mur. Destaquen les sèries dels bombardejos sirians i els estralls que causen en els nens, imatges preses per fotògrafs locals que han signat amb pseudònims per evitar ser reconeguts. També les mirades abatudes dels immigrants en ruta pel Mediterrani. El focus temàtic, però, s’amplia: des del periodisme ciutadà al Brasil fins a les dones víctimes d’agressions dins de l’exèrcit nord-americà, passant per la popular lluita lliure al Senegal o impressionants fotos d’animals. La dels orangutans vistos des de dalt d’un arbre va ser candidata a foto de l’any.