Publicitat
Publicitat

Roger Bernat: “És trist que la por més gran de la humanitat sigui la mort individual”

Batejat com l’‘enfant terrible’ del teatre català durant anys, Roger Bernat confessa que ha madurat. On hi havia ràbia ara hi ha subtilesa, però la finalitat és la mateixa: fer teatre per repensar com volem viure i perdre la por. El públic n’és l’actor principal

Costa trobar espectacles de Roger Bernat (Barcelona, 1968) a la cartellera dels teatres; no el programen gaire sovint. El 2014 va fer 170 funcions dels seus espectacles, però només un 10% van ser a l’Estat. Al festival Temporada Alta hi serà per partida doble: aquest cap de setmana ha presentat la judicial Please continue (Hamlet) i al novembre estrenarà We need tot talk, en què furgarà en la parella, “un món tancat on dues persones se salten les lleis i les normes socials per disfrutar del pervers plaer de faltar-se al respecte”.

A Please continue (Hamlet) recrees un judici on Hamlet és al banc dels acusats per assassinat. Només hi ha tres actors i la resta són lletrats reals, lleis vigents i el públic fa de jurat popular. ¿La realitat ja és més atractiva que la ficció?

Sí. Normalment és la ficció la que explica al·legories de la realitat, i aquí en canvi és la realitat que es pren el luxe de jutjar la ficció. Hi ha uns advocats que posen en dubte que un autor tingui dret a fer que els seus personatges facin el que els doni la gana, matin i torturin, amb impunitat. Perquè moltes vegades la ficció retrata uns mons que després es tornen realitat. Heiner Müller deia: “Tot el que som capaços d’imaginar un dia o altre succeirà”.

Doncs estem arreglats, perquè la imaginació pot ser molt perversa.

El món acaba sent pervers, aquest és el drama. L’última moda de les novel·les policíaques no deixa de dibuixar un món molt trist on la por més gran de la humanitat és la mort individual, ja no la decadència del planeta o l’extinció de l’espècie. La literatura policíaca ens explica quines són les nostres pors, però jo de vegades penso que el que fa és inventar-les, i no són gaire ambicioses.

Els teus últims espectacles tenen a veure amb la participació del públic. ¿L’espectador vol viure experiències teatrals que vagin més enllà de la representació?

Els ciutadans des de fa uns anys tenen necessitat de dir-hi la seva, de repensar com volem viure plegats. I el teatre és la més poderosa eina per fer-ho. Perquè és l’única art que té la responsabilitat col·lectiva d’imaginar dispositius per viure plegats. Les altres es dirigeixen a individus.

En les teves obres, doncs, el teatre no és un mirall de la realitat.

La idea que l’ésser humà podia tenir un punt de vista privilegiat exterior sobre les coses no és més que una fantasia. L’ésser humà és responsable del que fa i del que l’envolta i no pot extreure’s del seu ecosistema. Per tant, les arts tenen la necessitat d’introduir l’espectador dins de l’obra perquè sigui conscient del seu grau de responsabilitat en el món on viu.

Obligues el públic a posicionar-se sobre la lluita obrera, les eleccions, la justícia. ¿Has notat un canvi, de la desafecció a la politització?

No ho sé, però és interessant adonar-se que probablement la participació sigui la millor eina per a la manipulació. Alhora que d’una banda estem celebrant que el ciutadà prengui la responsabilitat de repensar el món, des de l’altre pol s’utilitza aquesta energia tan lloable per sortir-se amb la seva. Perquè mentre participes no penses en allò que estàs fent, perquè hi ets a dins i no t’adones del significat històric del que estàs fent. Per això és interessant que tornem al teatre, que dóna la distància per reflexionar.

Què en queda d’aquell Roger Bernat enfant terrible de fa 15 anys?

Sonarà fatal, però tinc la sensació que he madurat. El que abans era una intuïció i un gest, ara s’ha convertit en una poètica. Abans era una necessitat, de moure el públic, de sacsejar-lo, però potser no tenia les eines, no sabia com, era molt passional i funcionava perquè era inesperat. Ara està més afinat, és més subtil, més intel·ligent.

¿L’esperit trencador de la companyia General Elèctrica (1997-2001) ha desaparegut del panorama?

Inevitablement el mercat té tendència a digerir-ho tot, fins i tot el gest més salvatge, i només cal veure què va passar amb el Maig del 68. Però segueixen havent-hi noves revoltes, tot i que potser ara són menys visibles. Nosaltres vam tenir sort d’arribar en un moment en què el teatre necessitava aquesta petita revolució, i ara el teatre està més solidificat. Obro la cartellera i em costa trobar un teatre on anar a veure un espectacle. I això no em passava fa 10 o 15 anys. Potser el teatre ha perdut diversitat.

Tu has de treballar a fora.

És una fortuna perquè t’enfrontes a altres realitats i poètiques, però també és un malbaratament de recursos. Fa pena pensar en tots els mitjans públics que s’han esmerçat perquè jo pugui desenvolupar la meva feina -perquè he tingut la sort de tenir molt suport- i, ara que es veurien els fruits de l’esforç, resulta que vénen de fora i s’ho emporten.

També dóna una imatge del país. ¿No hi ha lloc per experimentar?

O tenim una idea d’experimentació errònia. Jo tinc la sensació que faig un teatre molt popular. Crec és el gestor cultural qui té una relació paternalista amb el seu públic, com tenen els nostres polítics, que consideren el ciutadà un menor d’edat i impedit mentalment per enfrontar-se a certes coses. Jo no ho crec. La pena és que jo en aquest país estic condemnat a treballar per a un tipus de públic molt determinat.