Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Un aquelarre de bruixes per celebrar l’invent del Grec

‘Les bruixes de Salem’ inaugura el festival, que commemora les 40 edicions

Amb la primera nit del festival Grec es talla la cinta inaugural de l’estiu. El crepuscle rosat al Tibidabo convida a un magnífic Instagram, l’olor de flors i arrossejat regala les pituïtàries i els primers estiuejants bronzejats donen al retrat un aspecte saludable. Una senyora em trenca l’encís del conjunt amb un bany de realitat quan xiuxiueja a la veïna que ha fet “rímel i dutxa ràpida” perquè no ha tingut temps de més.

Si venir al Grec és un ritual estiuenc més que un vespre de teatre -sovint les estrelles compten tant com l’espectacle-, venir a la inauguració és un experiment social. Un plaer voyeur. No opina el mateix el director Borja Sitjà, que em confessa que en els set Grecs que va dirigir mai va seure a la butaca, aquest dia. “Ho trobo molt tens”, diu. I no hi havia tornat més. Avui ho fa per força, perquè ha participat en la producció de l’obra. Com l’escriptor Eduardo Mendoza, traductor de Les bruixes de Salem, que comenta, sincer però amb un somriure: “Tot el que sigui vida social, no m’agrada”.

El director del Grec, Ramon Simó, atrafegat i exhaust, fins i tot admet que ja voldria que hagués acabat l’obra, perquè després de la prova de foc de la inauguració, tot va avall: de 141 espectacles programats, n’hi queden només 139. El conseller de Cultura, Santi Vila, també arriba destrossat. “He dormit una hora -diu, i tot seguit saluda l’exconseller Ferran Mascarell, un clàssic immutable de la cita grega-. Sort que a les digníssimes atrocitats avui no ens toca fer discurs”. Vila ve de Washington, on ha signat un acord perquè la cultura catalana vagi a l’Smithsonian Folklife Festival el 2018. En escriure-la, la data se’m fa llarga. Sobretot tenint en compte que, a cada Grec, hi ha cares noves a la fila zero. Enguany, la del tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Collboni, que diu que s’havia oblidat que estrena càrrec aquí fins que protocol l’ha aturat a l’entrada. Foto de rigor a peu d’escenari i s’apaguen els llums. Tothom pensa en les prop de tres hores que durarà l’espectacle.

Un clàssic per a tots els paladars

És de suposar que el dramaturg i director Andrés Lima va optar per Les bruixes de Salem no només per homenatjar Arthur Miller en el centenari del seu naixement sinó perquè veu en la nostra societat tics d’aquell univers castrador en què l’església dictava la conducta i imposava el seu poder, al marge de la raó i amb el vistiplau de l’estat. També és fàcil suposar que el director del Grec, Ramon Simó, la va escollir per garantir-se una obertura clàssica comme il faut, tan convencional com ben acollida per un públic ampli. Ara bé, costa sentir la connexió d’aquest text del 1952 amb la nostra realitat, sense haver-hi fet una intervenció dramatúrgica més radical. Mentre que Miller la va escriure com a metàfora de la Caça de Bruixes maccarthista a partir d’uns judicis reals que es van produir al Massachusetts del segle XVII dins una comunitat puritana on suposadament s’havien infiltrat esperits venjatius, no hi ha pistes a l’escenari del que avui Lima considera una caça de bruixes. Miller escriu com la por es va escampar i va ser l’excusa per a tota mena de venjances i corrupteles. “Sempre n’hi haurà, mentre la caça continuï sent legal”, diu Lluís Homar, en una de les acotacions que els actors dirigeixen al públic i que semblen voler justificar precisament l’elecció de l’obra.

Una construcció de llistons de fusta senzilla serveix per centrar l’acció dins de l’escenari gegant i infrautilitzat del Grec. És alhora una imatge efectiva de la presó en què es troba la comunitat, una companyia actoral que passa bona part de l’espectacle en escena i que compleix amb diligència en tots els papers. Lluís Homar exerceix de narrador per construir el conflicte -el pecat d’unes noies joves que tapen amb una mentida més gran- i després és la santíssima autoritat que fa penjar acusats de bruixeria. Però és Borja Espinosa qui aconsegueix el paper més creïble, en un crescendo final en què la claustrofòbia i l’angoixa de tots els personatges fa l’efecte que es perd en la immensitat de l’aire.

En tancar aquesta crònica la funció no havia acabat, però després dels previsibles aplaudiments estava pactat fer un petit acte per celebrar, per boca de l’actor i director Mario Gas però amb una trentena de còmplices a platea, la genial idea que van tenir una assemblea d’actors i directors el 1976: muntar un festival popular al Teatre Grec. Gràcies! El brindis, va per vosaltres.