La necessitat de sentir-se estimat segons Sergio Blanco

BarcelonaA la paret hi ha una taca de sang, i això serà com la pistola de Txékhov: si hi és, significa que hi ha hagut un assassinat. El dramaturg francouruguaià Sergio Blanco activa el cronòmetre del thriller des de l’inici de La ira de Narciso, manipula el públic per tenir-lo enganxat a la trama i, sota aquesta intriga policial, fa transitar des de reflexions sobre la bellesa i l’amor a partir del mite de Narcís, idees sobre la creació, la solitud, la sexualitat i la bellesa, fins a confessions sobre la por a la mort.

L’obra-que es podrà veure avui en una única funció al Teatre de Salt- comença amb un escriptor que s’anomena Sergio Blanco que arriba a Ljubljana per oferir una conferència precisament sobre el mite grec de Narcís. El joc entre realitat i ficció és el segell particular d’aquest dramaturg que el 2014 el Temporada Alta va descobrir al públic català amb Tebas land. El seu terreny és l’autoficció, un gènere molt habitual en narrativa -on de fet viu un cert auge- però poc o gens explotat al teatre. “És un gènere que mescla elements de la vida personal i relats ficticis i, per tant, crea un problema en el vincle entre el que és veritat i el que és fals, i això és tremendament interessant. L’autoficció juga tota l’estona amb els límits i les fronteres entre la veritat i la mentida. Hamlet es preguntava: «¿Ser o no ser?», i l’autoficció proposa que és possible ser i no ser al mateix temps, ja que els relats són el creuament del que has viscut i has inventat”, explica l’autor.

L’actor Gabriel Calderón -que també és uruguaià, i és un autor i director que ha passat per la Beckett i el Royal Court i té especial vincle amb l’escena francesa- interpreta aquí el protagonista, a qui, enclaustrat a la luxosa habitació 228 de l’hotel, veiem preparar-se la conferència i explicar les trobades que manté amb un actor que acaba de conèixer. De fons, una pantalla gegant amplifica la densitat de l’espectacle. “No és un personatge que puguem definir fàcilment, i això és el que fa que estiguem fora de tota moral: no hi ha judici que sigui possible aplicar-li. I això és el que l’acaba transformant en un heroi, que és aquell que està per sobre de tota aproximació moral”, afirma l’autor i director.

Els mites grecs són una font on s’abeura Sergio Blanco. A Tebas land era el mite d’Èdip, aquí el de Narcís. “Els mites tenen la capacitat de tocar la medul·la de l’existència per mitjà de relats breus, simples, senzills, modestos i generosos. Quan treballo amb un mite sento que ja conté en si mateix l’essència del que vull dir. Això m’allibera”, afirma. El gest de Narcís d’emmirallar-se a les aigües, enamorat de la seva bellesa, per a ell no respon a un excés d’egocentrisme, individualisme o supèrbia, implica curiositat per conèixer-se a un mateix: “És una forma de comprendre’s i reconèixer-se. Explicar-se i narrar-se no consisteix en un acte d’amor propi, sinó que, al contrari, consisteix a intentar fer-se estimar. És simple: no escric perquè m’estimi a mi mateix, sinó perquè vull que m’estimin. Per què irrita tant que algú busqui ser estimat? ¿Hi pot haver un acte menys arrogant que necessitar amor dels altres?”, es pregunta. Ell ha aconseguit ser apreciat a la seva terra d’origen i a la terra d’acollida, França, on va marxar de jove per formar-se a la Comédie. Dos països i dues llengües que s’anul·len, diu, i el converteixen en un home sense llengua ni nacionalitat: “La literatura és l’únic territori lingüístic on m’interessa viure”, afirma.