Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

El poder rus davant el mirall de Shakespeare

Cheek by Jowl aterren al Temporada Alta amb ‘Mesura per mesura’: la corrupció vista per actors de Moscou

El poble entra a escena com una massa compacta: policies, presos, capellans, monges, polítics i gent de mala vida es mouen en bloc per l’escenari, com un exèrcit. Res del que passi en aquest requadre sagrat serà fruit de l’atzar o només de l’estètica si al darrere hi ha la companyia anglesa Cheek by Jowl, però tot el que hi passi tindrà una qualitat plàstica inesborrable, una fita a l’abast de poques companyies. En el seu últim muntatge, Declan Donnellan i Nick Ormerod -director i escenògraf fundadors de Cheek by Jowl, fa més de 30 anys- han escollit el seu catorzè títol de Shakespeare, Mesura per mesura, i l’han rellegit amb la seva companyia russa, els intèrprets del Teatre Puixkin de Moscou. Aquest dissabte estrenaven l’espectacle al Teatre Principal de Vitòria i dimecres i dijous faran parada al Teatre Municipal de Girona, al Temporada Alta.

L’elecció de l’obra, un clar al·legat polític contra la corrupció i l’abús de poder, podria semblar que unívocament apunta contra Vladímir Putin. I Donnellan -que esquiva entrevistes televisives i preguntes que podrien ser incòmodes- s’encarrega d’ampliar el radi més enllà del fred: “ Mesura per mesura va de com podem arribar a escollir un home que ostenta la veritat absoluta i que prendrà decisions corruptes davant de l’home amb dubtes que només podria prendre males decisions. En un món on l’única norma és la incertesa, tenir addicció a la certesa és fatal”, afirmava a l’ARA en una entrevista per correu electrònic. Però la seva versió de l’obra posa l’accent sobretot en com ens comportem en grup: “Som animals socials. Ens vigilem mútuament, ens estimen, ens empresonem els uns als altres, ens cuidem, ens castiguem, ens necessitem”, diu el director.

Coreografiar un poble

I és per això que Cheek by Jowl han mogut els personatges que protagonitzen l’espectacle de Shakespeare com un sol home a escena, jugant coreogràficament amb un espai pràcticament buit però d’atmosfera carregada. A cada moviment apareix un personatge nou i canvia l’escena. Només necessiten unes làmpares carceràries, dues cadires, una taula i cinc cubs al fons de l’escenari, que atorguen el color i la forma de l’arquitectura racionalista soviètica, tot i que també serveixen com a aparadors de barri roig.

És una de les marques de la casa de la companyia: explicar l’espectacle sense posar el text al centre del muntatge -encara que sigui el seu venerat Shakespeare-, sinó posant-hi l’acció. I això, en un espectacle en rus, deslliura l’espectador de la necessitat de llegir el doblatge durant dues hores i permet esplaiar-se en el poder visual del moviment i del grup, per sobre de l’actuació de cada intèrpret i de les vicissituds del seu personatge.

Els actors funcionen com un cor, sense primeres figures que destaquin. Donnellan i Ormerod han treballat a Rússia des dels temps soviètics i estan avesats a la seva tradició actoral i a fer stages creatius “als boscos”. “Hi tenim una relació tan propera que ens sentim part de Rússia”, diu el director, que té una companyia francesa, a més de l’anglesa. Amb totes han sigut habituals dels escenaris catalans: amb el Macbeth anglès (2009), Les tres germanes dels russos (2012) i l’ Ubu roi dels francesos (2014).

El preu de l’honor, l’amor i la vida

La trama de Mesura per mesura no té secrets: el Duc de Vicentio se sent acorralat pel luxe i la luxúria de la cort de Viena i cedeix el poder a un noble amb fama d’honrat perquè executi les llei amb rigor. Però això suposaria la condemna a mort de Claudio per lascívia, un noi que estima la seva parella, a qui ha deixat embarassada abans del matrimoni. La germana del condemnat, novícia, intenta intercedir davant del dirigent, que cau rendit a la seva bellesa i li planteja un dilema: la virginitat a canvi del cap del noi.

No hi ha subratllats que donin peu a segones lectures polítiques. No hi ha foscor ni violència excessives. Tampoc por, però sí la fredor de l’interès propi. La música d’acordió de Pavel Akimkin completa el to poètic del muntatge, on Shakespeare serveix de menú qüestions com la crueltat i la justícia de la llei, el pecat humà i la misericòrdia divina, el preu de l’honor, el poder, la mentida i l’amor. Així s’aborda “no només la corrupció de l’Estat, sinó també la nostra pròpia capacitat de ser corromputs”, apunta Donnellan. “Hi ha una creença moderna que diu que els governats són bàsicament bons i els governants bàsicament dolents. Pot ser veritat a vegades. Però d’altres obtenim els governs que mereixem”, deixa anar.