Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L'EST

Lukaixenko es vanta de ser l'últim dictador d'Europa

Mentre els demòcrates de la UE s'escarrassen a identificar Bielorússia com "el cor de la zona grisa d'Europa", el president Aleksandr Lukaixenko es vanta del que fa i del que és: "Sóc l'únic i l'últim dictador d'Europa i, de fet, no n'hi cap altre a la resta del món".

L'autocomplaent proclama de Lukaixenko culmina una col·lecció de sentències com les recollides fa unes setmanes pel diari britànic The Independent : "Els bielorussos s'estimen més la seguretat que no pas la llibertat" o bé "Els demòcrates són bandits". Lukaixenko qualifica el president sirià Baixar al-Assad d'"home formidable, civilitzat i absolutament europeu" i evoca complicitat amb els desapareguts Muammar al-Gaddafi i Saddam Hussein.

Lukaixenko acaba renegant de la democràcia occidental amb la mare de totes les sentències: "La seva democràcia se la poden posar on els càpiga". Ni Stalin ni Bréjnev en els seus millors temps haurien gosat deixar anar un encadenat retòric tan barroer -els dictadors soviètics sempre van intentar salvar les formes- però Lukaixenko, en el seu aïllament, sembla disposat a la provocació permanent.

La identificació de demòcrates amb bandits s'està materialitzant aquest dies a Minsk a tota velocitat. El Centre Viasna de defensa dels drets humans ha estat clausurat al cap de pocs mesos que el seu director, Ales Bialatski, fos detingut i condemnat a quatre anys i mig de presó. Amb Bialatski a la garjola i Viasna tancat, Lukaixenko elimina un dels focus més actius de l'oposició des de la societat civil.

A més, l'argument utilitzat pel règim contra Viasna no és polític sinó econòmic: acusa l'ONG de "frau fiscal" per tenir comptes a l'estranger. I sembla que la informació sobre aquests comptes l'han facilitat els governs de Polònia i de Lituània, precisament els països aparentment més hostils amb el règim neosoviètic de Minsk. Però sembla que, a l'hora de la veritat, la raó d'estat s'imposa i passa per damunt de la solidaritat i dels drets humans.

Putin no pot prescindir-ne

Raó d'estat sembla que és també el motiu d'Alemanya a l'hora de col·laborar en la formació de policia bielorussa entre els anys 2008 i 2011. Segons informacions del diari de Munic Suddeutsche Zeitung -i que el govern de Berlín ha confirmat- centenars d'agents de fronteres i d'especialistes en la lluita contra la criminalitat s'han format en escoles policials alemanyes.

¿Com pot ser que la potència europea que aparentment més ha pressionat la dictadura bielorussa i la deriva autoritària ucraïnesa es presti a ensinistrar policies que probablement seran destinats a trinxar els drets dels ciutadans? És la pregunta que es fan els opositors bielorussos. I, impotents, desitgen i esperen que una comissió del Bundestag ho aclareixi.

¿I per què tantes contemplacions des de la UE combinades amb sancions que sembla que serveixen per a gairebé res? Doncs molt possiblement perquè ara com ara Putin no pot prescindir de Lukaixenko tot i que li sigui incòmode. I Brussel·les i sobretot Alemanya, sabent-ho, no es volen arriscar a desestabilitzar pel seu compte una àrea que és el flanc occidental de Rússia amb Occident, amb l'OTAN. I que també és -cal no oblidar-ho- ruta de pas de canonades de gas i de petroli. La geopolítica -i la geoestratègia- pesen implacablement al continent i esdevenen, esclar, raó d'estat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT