Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L'EST

Putin reté Ucraïna

Ucraïna és un estat independent des del 1991 però no és un país sobirà. La suspensió per part del govern de Kíev de la signatura de l'acord d'associació amb la Unió Europea -que s'havia de fer ahir- deixa entreveure tant la complexitat política i cultural ucraïnesa, com els no menys enrevessats interessos geoestratègics de la Rússia de Vladímir Putin. De fet, es tracta d'un déjà vu reconeixible sobretot al llarg de les set dècades de vida de l'URSS i de les relacions amb els seus satèl·lits.

Kíev 2013 podríem dir que és la versió postmoderna i edulcorada de Budapest 1956, o Praga 1968, dues revoltes amb aspiracions democràtiques aixafades pels tancs soviètics. En aquest cas, cap tanc serà llançat contra els manifestants europeistes de Kíev. N'hi ha prou amb una sobtada i sigil·losa irrupció de Moscou donant consignes de compliment obligat als poders ucraïnesos.

Pocs a la russificada Kíev o a l'occidentalitzada Lviv pensaven que l'acord amb Brussel·les pogués ser estroncat just una setmana abans de la signatura oficial a Lituània. El factor sorpresa ha acompanyat, doncs, un cop més, l'aplicació per part dels hereus de l'estalinisme de la doctrina de "sobirania limitada" envers els estats considerats un protectorat.

El sobresalt del 21 de novembre a Kíev va afectar especialment l'ex primera ministra Iúlia Timoixenko, que en pocs minuts va veure com s'esvaïa la promesa de ser excarcerada. La líder liberal ucraïnesa continuarà sent, doncs, una ostatge. Però com correspon als temps líquids postmoderns, Iúlia Timoixenko està sent més afortunda que no pas el primer ministre hongarès, Imre Nagy, i el seu ministre de Defensa, Pal Meleter, que van ser afusellats per ordre de Moscou. Un escarment, un càstig exemplar que no evitaria la Primavera de Praga ni la revolta de Solidaritat a Polònia ni el gran cataclisme del 1989. Ni menys encara la Revolució Taronja del 2004 a Kíev mateix.

Els sondejos que anunciaven que més del 50% dels ciutadans d'Ucraïna donaven suport al tractat d'associació amb la UE no han tingut tanta força com l'amenaça de Gazprom de cobrar encara més car el combustible a Kíev. Més car fins i tot que a Alemanya. La dependència energètica russa ha pogut més en la voluntat de les elits econòmiques i polítiques que no pas les perspectives d'incorporar-se a amplis mercats i tenir accés a mecanismes de modernització econòmica i tecnològica.

L'oligarquia ucraïnesa s'ha arronsat davant l'aclaparadora superioritat de la seva germana gran russa. Per a Moscou, que Ucraïna "marxés" a Europa era tant com renunciar a dècades de sovietització i russificació. Permetre que la llengua ucraïnesa recuperés el temps i el territori perdut, i que el rus deixés de ser hegemònic, com havia preparat acuradament el president Viktor Ianukóvitx. Un home que, finalment, tornarà a instal·lar-se en el seu paper original de soci lleial del Kremlin després d'haver interpretat durant uns mesos el paper d'innovador i heterodox europeista.

La retòrica soviètica

Putin pot respirar alleujat. Ucraïna continuarà sent terra russa. I així com Stalin li va aconseguir un seient d'estat sobirà a l'ONU, Putin li reserva un espai de primera a la Unió Duanera, el nucli dur de la Unió Euroasiàtica, successora dels angles imperials de l'URSS. Sap que en la mesura que el seu poder es vagi erosionant, necessitarà punts geoestratègics sòlids on recolzar-se.

I per arrodonir l'escenificació del retorn de Kíev a la sensatesa i a la moderació, Putin no s'està d'acusar la UE d'haver fet xantatge als ucraïnesos. A l'amo del Kremlin, la retòrica soviètica li continua salvant els seus discursos.