Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L'EST

Putin vol resistir fins al 2018

La posada en escena i la retòrica que han envoltat les excarceracions de Mikhaïl Khodorkovski i de les Pussy Riot deixen clar que qui mana a Rússia és Putin i ningú més. El mateix Khodorkovski n'ha donat fe a Berlín, reconeixent davant de desenes de periodistes que deu anys de presó li han servit, entre altres coses, per saber qui té el poder. Decretant un indult disfressat d'amnistia -un perdó que no és pas un oblit-, Putin ha llançat un missatge de fermesa i alhora d'apaivagament a l'anomenada Primera Rússia, que -rescatant la formulació de la sociòloga Natàlia Zubarèvitx- és la de les dotze ciutats més grans, la del 21% de la població, la de les classes mitjanes ascendents, viatjades i addictes a internet. La Rússia que es va revoltar fa dos anys. La Rússia que Putin més tem que se li torni a revoltar. D'aquí els gestos apaivagadors cap a aquesta Primera Rússia, on Khodorkovski té la majoria de potencials seguidors. A les Rússies Segona, Tercera i Quarta, escampades per Sibèria, el Caucas i l'Extrem Orient, d'hàbits soviètics i encara receptives al cabdillisme, ben segur que la magnanimitat de Putin farà augmentar el 60% de suport que hi detecten els estudis demoscòpics.

És així, sense notoris i incòmodes presos polítics, com el putinisme engega la gran operació de màrqueting en què vol convertir els Jocs Olímpics d'Hivern de Sotxi. Més enllà de Sotxi, el Kremlin continuarà desplegant la campanya de recuperació dels contorns imperials, els de l'antiga Unió Soviètica. Ara el format es diu Unió Duanera Euroasiàtica, una operació geopolítica i geoestratègica a què Putin necessita agafar-se per guanyar les eleccions del 2018 i perpetuar-se al poder fins al 2024. Per això no podia permetre's deixar Ucraïna en l'òrbita de la Unió Europea. Necessita cada pam de territori guanyat i almenys no perdre suports en l'opinió pública. Perquè Putin sap, també, que no en tindrà prou amb les incondicionalitats de les Rússies Segona, Tercera i Quarta, perquè la Primera no pararà de burxar i de colpejar els límits d'un règim autocràtic que és el principal entrebanc a la seva expansió.

Cap a l'estancament?

En clau de política exterior, però també per al consum intern, des del plató de Sotxi Putin es postularà com a estadista garant del multilateralisme després d'haver impedit la intervenció occidental a Síria i aconseguit donar una treva a l'Iran. En els pròxims temps, el Kremlin posarà en marxa tots els altaveus per difondre de manera directa, o bé subliminalment, la retòrica moral del putinisme. Que el món occidental en crisi és l'expressió del fracàs de falsos progressismes, i de toleràncies inadmissibles com ara el matrimoni gai. I que els valors tradicionals, especialment els de l'Església ortodoxa, són els que paga la pena conservar. Poc o gens es parlarà de la corrupció estructural que no deixa de corcar l'economia russa. Que les exportacions de gas i de petroli són el principal recurs per importar tot el que no es produeix, és a dir: tot allò bàsic que ha de tenir un mercat. Poc o res dirà el silenciat primer ministre Dmitri Medvédev, que quan era president va tenir la il·lusa gosadia de voler modernitzar el país. Putin s'ha situat al punt de partida d'un nou recorregut imperial que, a mitjà termini, podria començar a presentar símptomes d'estancament: aquell vell i corrosiu conegut que, en no voler ser reconegut, va acabar minant els fonaments de l'URSS.