Publicitat
Publicitat

Rússia: un immens armari de portes blindades

Entre l’homofòbia social i els límits de la legalitat

A PUNT DE COMPLIR-SE VINT ANYS de la despenalització de l’homosexualitat a Rússia, la comunitat LGTB transita entre l’homofòbia de la societat i les lleis discriminatòries d’un estat per al qual l’heterosexualitat és atribut de tot bon patriota i també de tot bon cristià. Una formulació molt semblant a les dels temps en què la virilitat era inseparable de la condició de bon comunista i bon ciutadà soviètic. Una xifra ho diu gairebé tot: un 75% dels russos miren amb reticència, malfiança o rebuig els gais, les lesbianes, els transsexuals, els bisexuals i els intersexuals. Tres quartes parts de la població, doncs, oscil·la entre la tolerància -deixar-los fer, però que no molestin gaire- fins a l’hostilitat dels que tornarien a aplicar el Codi Penal. Tot i això, les lleis del 2013 que persegueixen la publicitat d’actes considerats obscens, de fet, són el restabliment emmascarat de la penalització.

DEL CAFÈ MART A ‘INTERNS’. El “no ho diguis, no preguntis”, tan característic dels Estats Units i ara en plena retirada, està plenament vigent a Rússia, tant a la Rússia profunda i encara soviètica com a la Rússia aparentment cosmopolita de Moscou i Sant Petersburg. Fins i tot en àmbits intel·lectuals i artístics es va en compte de no travessar línies vermelles: no dir i ni tan sols insinuar. I sobretot no preguntar, no voler saber el que fins i tot pot ser evident. Una broma, un acudit sobre la goluboi -que vol dir blauets i equival a “marietes” i “mariconets”-és consensuadament riguda i a ningú se li acudiria assenyalar que encobreix i perpetua l’escarni i la discriminació. Un divendres o un dissabte al vespre al Cafè Mart de Moscou -un local gai on es pot anar a seure i prendre un te i un bon pastís, o a saltar embogit en una pista de house o de rock- els hèteros, diguem-ne oficials, que s’hi perden es guardaran prou de donar explicacions de què fan allà als coneguts que es puguin trobar, ja siguin gais o oficialment hèteros com ells. Ni un mot, tampoc, sobre com i per què la gran discoteca Propaganda, que durant la setmana és heterosexual, diumenge esdevé íntegrament gai.

Però el “no ho diguis, no preguntis” té els seus riscos i de tant en tant la voluntat de mirar cap a una altra banda i la predisposició a tirar pilotes fora poden fallar. Els mecanismes socials de dissimulació poden saltar fets miques i provocar una sacsejada socioambiental -un autèntic conflicte- quan algú pren la determinació de no seguir el joc d’armaritzacions. És el que va fer fa unes setmanes l’actor nord-americà Odin Biron, de 30 anys, protagonista d’ Interns, una sèrie de televisió de producció russa i de màxima audiència. Biron va fer pública la seva condició homosexual i va provocar un terratrèmol en l’opinió pública i també entre els seus col·legues de la sèrie. Un d’ells, l’actor i excapellà ortodox Ivan Okhlobistin, conegut pels seus comentaris cruels envers els LGTB, va dir que Odin Biron, a més de sodomita, era un boig, perquè sortint de l’armari estava provocant un enrenou innecessari. I efectivament, l’argument de l’antic popa Okhlobistin és el que ha tingut més suport de l’opinió pública: a Rússia que se sospiti que algú és goluboi, mariconet, no és notícia: el que no pot fer és proclamar-ho. Es dóna el fet que la sèrie Interns, ambientada a Rússia, relata la peculiar història d’un noi -interpretat per Odin Biron- fill de pares homosexuals. Però això, enmig de la polèmica, s’ha dit de passada. Com si els mitjans no hagin volgut entrar-hi a fons. Com si hi hagués por d’aprofundir i situar el debat contra les cordes de les lleis de Putin, que des del 2013 penalitzen l’apologia del moviment LGTB. Una de les raons per les quals Odin Robin va decidir sortir de l’armari a Rússia va ser perquè el seu posicionament tingués un sentit moral i reivindicatiu.

AMB BERLUSCONI SENSE SAMARRETA. Des que va arribar al poder, Vladímir Putin ha aprofitat la mínima oportunitat per expressar la seva virilitat, que segons ell -esclar- va associada a la condició d’home heterosexual rus. Primer Putin es va exhibir amb l’uniforme del KGB, amb els atributs de pilot militar, i amb el kimono de judo mostrant-se invencible. Però la seva intenció era anar més enllà i no va trigar a exhibir-se amb el torç nu muntant a cavall i compartint unes cerveses amb Silvio Berlusconi a la datxa del mar Negre. La trobada amb Berlusconi, tots dos sense samarreta, va ser el detonant de comentaris maliciosos d’una part de la premsa del cor occidental: “I què feien dos homes sols i mig nus i suats en aquella cabana de fusta?”, es preguntava un dels titulars més grocs. Mascles lluint el torç -explicaven- com els homes gais que a la discoteca es treuen la samarreta a la més mínima. Però aquesta mena de dards va lliscar en pells tan dures com la del rus i la de l’italià. Encara més en cas de Berlusconi, sempre envoltat de dones ben joves -alguna menor d’edat-, unes companyies que li han costat seure al banc dels acusats. Una escena davant la qual Putin no es va estar de dir: “Si Berlusconi fos gai, segur que ningú gosaria jutjar-lo ni posar-li un dit a sobre”.

Vladímir Putin, però, va trigar uns anys a proclamar tot el seu potencial homòfob expressat en les lleis del 2013, ignorant pressions internacionals com la carta de protesta que li van enviar 27 premis Nobel. Fins a arribar a aquest punt, l’encarregat de la propoganda antigai era Iuri Lujkov, l’alcalde de Moscou que el 2006 es va trobar amb la primera sol·licitud de manifestació de les associacions LGTB per celebrar el Dia de l’Orgull. Lujkov no només no va donar el permís sinó que va enviar la policia per impedir el Pride, mentre centenars de persones, alguns popes i beates amb el cap tapat amb mocadors blaus -per allò dels “blauets” mariconets- es dedicaven a tirar sal als manifestants, que els consideraven posseïts pel dimoni. En una cimera d’alcaldes de gran ciutats europees, un Iuri Lujkov a la defensiva va acabar justificant-se dient que el Dia de l’Orgull era “diabòlicament pervers”. Aquesta proclama va provocar la intervenció dels alcaldes de París -Bertrand Delanoë- i de Berlín -Klaus Wowereit-, tots dos gais, que van mirar de tranquil·litzar Lujkov. “No pateixi, que això nostre no s’encomana”, li van dir. Eren els dies en què Putin s’ho mirava entre apaivagador i condescendent, com qui es compadeix dels LGTB per ser com són i recordant-los que Rússia, en plena davallada demogràfica, no es podia permetre promoure relacions no reproductives.

DONES QUE JA NO S’AMAGUEN. Com passa a les societats occidentals, el col·lectiu lèsbic de Rússia té menys visibilitat que el dels gais, tot i que els gestos de valentia de les dones d’associacions com ara Rakur -vol dir perspectiva - projecten una càrrega èpica molt més intensa que la dels grups homosexuals masculins. Als 41 anys, Tatiana Ninnitxenko -esquivant insults, amenaces i agressions- ha aconseguit liderar i cohesionar la comunitat LGTB d’Arkhangelsk, una ciutat de provícies en la ruta de l’Àrtic i sense les possibilitats d’armarització social que ofereix Moscou. Que les dones russes han sigut i continuen sent un col·lectiu vertebrador de la societat davant d’un estat hostil ho demostra també el cas d’Evgènia Dobriànskaia, que el maig del 1988 va ser una de les portaveus de la Unió Democràtica, el primer partit liberal progressista que es constituïa a l’empara de la perestroika i que, il·legal però visible, va colpejar els límits jurídics de la Unió Soviètica. Divuit anys després, el maig del 2006, Dobriànskaia reapareixia al centre de Moscou com a representat de les dones lesbianes i colpejava un cop més els límits de la legalitat.

El coratge de Vinnitxenko i Dobriànskaia està fent possible que noves generacions de dones no s’hagin d’amagar ni dissimular quan es troben en bars musicals com Volt, tot un referent de les lesbianes de Moscou. Però aquests avenços, aconseguits picant pedra, són molt pocs en un país en què un 75% de l’opinió pública és còmplice de la discriminació. Tant, que fins i tot els polítics progressistes com Aleksei Navalni s’endinsen en la qüestió LGTB procurant no semblar còmplices ni encobridors. Només la veterana defensora dels drets humans Liudmila Alekseieva, premi Sàkharov, no s’està de dir, als 88 anys, que el que passa a Rússia amb els LGTB no té nom: “És com si anéssim de camí a l’Edat Mitjana”, proclama amb to desafiant.