La dona amb gust de ceba dolça mira per la finestra del celobert i escampa per l'habitació a mig fer un somriure embolicat d'arrugues insolents. La boira del matí comença a reconèixer la derrota davant un sol ben tarragoní de tan tossut. Mentre l'home para la taula per esmorzar i els nens enreden i no fan cas i s'empaiten, la dona amb gust de ceba dolça deixa que l'aigua tèbia de la dutxa l'espavili i després ajorna el glamur per a un altre dia i es posa un jersei Quechua i unes malles estripades que li marquen els mitxelins.
Una hora més tard la dona amb gust de ceba dolça està fent llenya al costat de sa cunyada, que des que es veu d'amagat amb un metge grassonet de Reus està de molt més bon humor. Els nens enreden i no fan cas i empaiten un pobre gos curat d'espants i els homes omplen la graella i salen la carn i juguen i parlen de futbol, com si no hi hagués res més al món. Uns vermuts més tard tots els convidats, grans i petits, s'empelten al voltant d'una taula falcada i destapen els calçots embolicats en fulls de diari.
Com de costum, tothom elogia la salsa de la dona amb gust de ceba dolça, que amb les mans mascarades de negre i els morros pintats de romesco mira com els nens enreden i no fan cas i s'empaiten al compàs de l'espetec de la llenya pensant per què deu ser que els moments més de debò acostumen a ser com aquest, tan allunyats de la transcendència que ens imposen els avorrits i els mediocres i tan a prop de la taca vermella que llueix a la pitrera del seu jersei Quechua i del gust aspre i feréstec del got de vi que el seu home li acaba d'emplenar per tercera vegada, amb un petó de regal, un petó robat que té gust de ceba dolça i fum d'hivern.
